top of page

L'art també és una droga

I de nou, em llevo amb un mal de cap desubicat, innocent, que desconeix el color de la lluna de la nit anterior. Ensumo la roba tirada al terra, els llençols freds que em vesteixen, el fum de la cigarreta i el caliu del cafè amarg que amb prou forces m’empasso. La meva memòria, nul·la, em crida a les meves sensibles orelles, i demana que recordi l’instant de la pèrdua del present, que ara és un passat recent, que d’alguna manera tatxo com inexistent. La frustració m’abraça i m’ennuega la gola, de sobte em trobo en una foscor, m’acaricia i em xiuxiueja amb amor, “tot estarà bé”. T’ho he de dir, mentir no és lo teu, perquè les meves cames segueixen tremolant, i les paraules son buides. 


Miro a l’horitzó, és un camp enorme que em provoca un cert vertigen el qual és familiar, floto com si totes les cèl·lules del meu cos alliberessin un plaer desequilibrat, com si arribessin a velocitat de la llum a un pic tan alt que ni tan sols d’aquest puc baixar. S’assembla al plaer d’aquelles nits, on la música sonava més alta al meu cap que al propi local on estàvem estancats.


Qui m’hauria de dir que l’art també és una droga, que el camp del que us parlava no té flors, tot hi així hi ha vida en unes butaques de plàstic, que l’atenció que hi posen les ànimes de la sala, és la mateixa que la d’un animal a punt de capturar la seva presa. Que les emocions que desprens només hi son al teu cap, que és una realitat paral·lela, que viuries a l’escenari però tan sols és una utopia, amb la que somio cada divendres a dos quarts de cinc. Qui m’hauria de dir que els sentits es desdibuixen de la realitat, que son sensacions insaciables, que poc a poc s’apoderen dels silencis, de les rialles, dels plors i de la por. Que un cop hi ets a l’escenari, ets indomable, ets lliure i ets la versió més pura de tu mateixa.


Sóc art ballant en la melodia del guió a la llum de la lluna, sóc art a les nits i un ocell engabiat als matins de mal de cap, sóc jo al mirall del teatre, sóc peó, al mirall de l’habitació. Instants que no estan a l’abast d’una societat construïda amb diners, construïda amb el maligne concepte de bellesa ideal, superficial per suposat. Em podran dir boja, drogoaddicta, ho accepto orgullosa perquè ignorants no sabran mai, que viure amb teatre, és viure de la manera més pura existent. I segura de les meves paraules, afirmo, que el teatre et pot salvar la vida.


Sara Güell


La iaia de la Sara

コメント


Posts Destacats
Posts Recents
Recerca per "Tags"
Segueix-nos
bottom of page