top of page

Lluís Soler s’interpreta a si mateix

S’asseu al sofà, descansa la mà dreta sota l’aixella esquerra i recolza l’esquerra sobre el mentó. Una actitud de recolliment i de reflexió alhora: el posat tímid d’un home que s’exhibeix. L’Aina Ripol i l’Oriol Aubets el presenten i comença a parlar. Parla amb una veu particular que omple l’espai i amb una dicció treballada. Mira les cares dels qui l’escolten abastant tot l’angle del pati de cadires. Rememora els fets, dosifica les idees que vol transmetre, n’anticipa algunes per més tard mantenint així l’atenció i gestiona els silencis amb tècniques d’oratòria. Sobresurt la persona, però s’intueix el personatge. Així com el teatre esdevé real, aquí el real pot semblar teatre, però teatre del bo. Explica, amb una memòria viva, episodis del seu trajecte professional i escenes de la seva vida privada: anècdotes de joventut i picabaralles entre companys de carrera, desitjos, il·lusions, experiències i intimitats que perfilen l’home i l’actor.

Declara sense embuts que tot i sentir-se com a casa a La Teatral del Masnou, entre amics i persones que admiren la seva feina i l’escolten amb devoció i respecte, no està ben bé a casa que és l’únic lloc on pot ser ell mateix perquè no se sent observat. La mera presència d’uns altres ulls modifiquen el seu comportament i, aleshores, interpreta. Interpretar és el que s’espera d’un actor: que representi un paper i el sostingui fins que s’abaixi el teló.

Lluís Soler ha fet de tramoista, ha actuat d’amateur, ha escrit i ha dirigit. Ha fet teatre professional, ha participat en sèries televisives i en moltes pel·lícules. Un dia va sentir la crida, la pau... potser. Com el parenostre que ha resat milers de vegades, coneix i té tan profundament memoritzat el text que pot dedicar les energies a interpretar, que és el seu ofici, i a fer-ho bé. El públic potser no s’adona d’una frase que s’ha saltat o d’un instant de desmemoriament, però Lluís Soler, que reconeix la seva formació catòlica i la càrrega del sentiment de culpa que arrossega, quan considera que ha comès un error, s’imposa la penitència d’esmenar-lo i, en un moment o altre de l’obra, insereix aquella paraula perduda o aquell gest oblidat per complir amb el deure.

Les preguntes del públic que assisteix dissabte al matí a La Teatral del Masnou, en un escenari a la italiana, simplement fan de comparsa a qui podria escenificar ell tot sol un monòleg. Tanmateix, convida al diàleg, respon les qüestions plantejades i s’entrega a explicar allò que li agrada i pel que paga la pena de viure: transmetre emocions, incorporar l’auditori en la ficció del teatre per fer-lo pensar, per emocionar-lo. Per a això cal fer creïble el personatge i no deixar-lo ni quan s’amaga entre bastidors. A Barcelona, al teatre Akadèmia, Ratzinger (Lluís Soler), Bergoglio (Xavier Boada) i el seu equip tècnic ens traslladen a la Capella Sixtina i ens regalen les reflexions de dos papes que viuen, senten, pateixen i dubten com nosaltres. El fet de saber que els actors veuen el públic i alhora semblar que estan sols al jardins de Castel Gandolfo ens submergeix en un joc participatiu d’exhibicionisme i de voyeurisme, la màgia del qual pot convertir la ficció en realitat.

Atesa l’edat de 68 anys que no amaga, diu que parla des del Pleistocè i s’identifica amb un dinosaure quins referents són de la talla de Vittorio Gassman o d’Anthony Hopkins.

Explica que per estar al teatre han de coincidir tres pilars: treball, talent i sort. I, de vegades, depèn d’aquest tercer per a que s’esdevingui la diferència entre pagar o cobrar: estar al lloc adequat en el moment precís i amb la persona convenient.

És rellevant el matís que introdueix en la lectura del text prèvia a l’actuació: cal llegir-lo entre 300 i 500 vegades però no per memoritzar-lo sinó per incorporar-lo, per compartir-lo amb el director i els altres actors, per matisar-lo i per interpretar-lo, finalment, com si fos la cosa més normal del món. Heus aquí el contrast: una obra de teatre requereix mesos de preparació, d’estudi i d’assaig i la posta en escena és singular, efímera i arriscada. Una pel·lícula, en canvi, se sol realitzar sense assaig previ, permetent la repetició i la correcció necessàries per gaudir-la, després, infinitat de vegades.

Ens recorda que a Anglaterra, Shakespeare és Déu i el teatre la seva religió. La fe es transmet des de la infància i, devotament, els feligresos participen de la litúrgia de l’espectacle. L’educació teatral dels anglesos és envejable. Aquí, en el temps de la pressa i de la superficialitat, mantenir en peu una obra de teatre d’una hora i tres quarts és gairebé una heroïcitat. Lluís Soler i Xavier Boada i les monges Núria Farrús i Míriam Lladó ho aconsegueixen.

Després d’hora i mitja de conversa amb amants de les arts escèniques, adverteix com a consiliari expert al jovent que s’interessa per la formació i la interpretació teatral que guardi un roc a la faixa perquè el món del teatre és maquiavèl·lic. Anima al grup de joves a persistir en allò que els agrada però els prevé, per si de cas, que no deixin del tot l’ofici que sàpiguen fer.

És un home de vers i a fe que ho demostra amb Aigua-marina de Josep Ma de Segarra, a petició del públic.


Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;…


Potser sí que ve del Pleistocè perquè recita els versos amb una distingida devoció mil·lenària que manté la manada de dinosaures que l’escolten embadalits amb un silenci reverent per la declamació. Al final, esclata l’ovació unànime que l’oficiant necessita, espera i aprecia.



L'amic Lluís Soler visita La Teatral després d'interpretar "El papa" d'Anthony McCarten, una obra dirigida per Guido Torlonia.
Lluís Soler a La Teatral fent una classe magistral

Albert Ruf Urbea

Novembre de 2022

Article publicat a la revista Akela la primavera de 2023

Comentários


Posts Destacats
Posts Recents
Recerca per "Tags"
Segueix-nos
bottom of page