Novecento.

Ara, quan et disposes a llegir aquest text que he escrit per a tu, ja fa uns dies que La Follia ha estrenat “La llegenda de l’Oceà”.

I al mateix temps ara, quan jo em disposo a escriure aquest text per a tu, encara falten dos dies per l’estrena.

Fa mesos que assajem i avui puc dedicar una estona a escriure perquè la feina ja està feta: els actors se saben el seu text, l’escenografia està al seu lloc, els llums s’encenen en el moment just… Tot està a punt perquè es faci la màgia. La màgia del teatre.

Repasso tota la feina feta, les hores invertides, els nervis que tenim… i em pregunto si ha valgut la pena. Si no hauria estat millor passar els vespres de dilluns fent una altra cosa: mirant netflix, bebent cervesa, llegint un llibre…. I mentre escric aquesta frase un somriure se’m dibuixa als llavis, perquè la resposta és rontunda i immediata: no! No hauria estat millor fer cap altra cosa. Cap altra.

Tinc la certesa que durant totes les hores invertides hem estat fent quelcom que val la pena: hem estat imaginant un món més amable, més bonic i més humà. I hem donat vida a Danny Boodman T. D. Lemon Novecento un home petit, no gaire valent i molt menys espectacular. Un home normal, que ha passat per les nostres vides intentant fer-nos els dies una mica més dolços. I nosaltres, el folls de la Follia hem estat junts, lluitant contra el nostre món tan ràpid, tan eficient i tan pràctic. Perquè hem estat llegint, ballant, recitant poesia, decorant un vaixell imaginari,… En fi, hem estat vivint. Sense pressa, en les paraules.

Avanço ara el sentiment que tindré diumenge quan s’hagi fet fosc, quan les coses reposin desades al seu lloc i jo arribi a casa meva. Em sentiré una mica buida, ho sé. Una mica més sola i una mica més vella. I passaré alguns dies recordant moments, frases de l’obra, personatges que ja estimo… La nostàlgia, però, no durarà gaire. Perquè tornarà a ser dilluns i estarem junts, de nou, pensant en un nou text, en una nova història. I tot tornarà a començar.

Negli occhi della gente puoi vedere quello che vedranno, non ciò che hanno visto.

Alessandro Baricco- Novecento.