La meva planteta

Tenia a casa meva una planteta petitona que m'havia regalat un amic; no més d'un pam de planta... 

Tenia a casa meva una planteta petitona que m'havia regalat un amic; no més d'un pam de planta... Malgrat que el test era molt petit, la planta creixia sense parar. No m'explicava d'on treia la força per fer-ho i estava convençuda que un dia pararia de créixer. Així i tot, per no fer-la patir mentre això ocorria, vaig decidir trasplantar-la al jardí. Quan la vaig tenir instal·lada al seu trosset de terra, en un racó del jardí, em va tornar a semblar tan petitona com quan me l'havien regalat.

Al cap d'un temps -no pas gaire-, degut, suposo, a la bona terra, al sol, a l'aire i al bon rotllo del jardí de casa meva, la planteta va créixer més d'un pam. I tan bonica! El dia que vaig baixar a treure les males herbes del jardí i la vaig veure, no m'ho podia creure.

L'hivern següent la vaig veure poquet, plovia massa i feia fred. No vaig tornar a baixar al jardí fins a la primavera. Quan la vaig retrobar, la meva planteta petita ja fregava les branques inferiors del pruner. Com era possible que hagués crescut tant? La mirava i em costava reconèixer-la: abans ja era tan bonica?- em preguntava. El cert és que no sabia què fer: Potser no creix més- pensava. Potser li he de trobar un lloc nou...I si podo el pruner? I si deixo de regar-la?... La mirava i remirava i no era capaç d'arribar a cap conclusió.

Aquell estiu vaig ser fora durant unes quantes setmanes. Quan vaig tornar a casa i vaig baixar al jardí vaig veure que la meva planteta havia crescut moltíssim: algunes branques s'havien ficat delicadament dins del pruner, d'altres l'havien fet servir per desplegar-se i unes altres s'hi entrellaçaven creant formes impossibles. Vaig seure a terra una bona estona per contemplar la meravella. Em va semblar que la planta em somreia.

Des de llavors baixo cada dia a veure el meu pruner i la meva planteta. Una planteta que, per cert, ha resultat ser un arbre preciós. A sota la seva ombra llegeixo, somio o faig la migdiada. A vegades encara em sap greu haver desconfiat d'ella quan encara era tan petita. Tot i que jo sé que ja m'ha perdonat.

Aina Ripol

Maig de 2018