El Blog de La Teatral

El teatre és molt més que pujar a un escenari, és escoltar, compartir, arriscar-se, créixer i viure amb autenticitat.
Fer teatre és recuperar el joc que, de grans, sovint oblidem. Un joc seriós, que ens demana posar-nos a la pell d’un altre, explorar realitats diferents i trobar noves formes d’expressar-nos. És tornar a mirar el món amb curiositat, sense por al ridícul, i permetre’s provar, equivocar-se i tornar-ho a intentar. El teatre ens convida a estar presents, a escoltar de veritat i a compartir des de l’honestedat. És també un entrenament per a la vida: ens ensenya a treballar en equip, a confiar en els altres i en nosaltres mateixos, a respectar el temps i el ritme de cadascú. Cada obra, cada assaig i cada improvisació són oportunitats per créixer i per mirar-nos des d’un altre lloc. No és només representar històries, sinó viure-les, transformar-les i deixar que ens transformin.
Quan vaig trepitjar una aula de La Teatral per primer cop, no m’imaginava fins a quin punt aquell espai em canviaria la vida. Era una nena reservada, amb moltes coses per dir, i gràcies al teatre vaig trobar un lloc on expressar-les. Com podia no acabar convertint-se, amb els anys, en la meva professió?
Avui dia m’atreveixo a dir que pujar a l’escenari amb les meves companyes és una de les experiències que més m’omplen. Amb el temps, el teatre s’ha convertit en molt més que una vocació artística. Tinc la sort de poder viure’l també des del paper de professora, acompanyant alumnes de totes les edats en el seu propi procés. Veure com cadascú troba la seva veu i el seu espai dins de l’actuació és, sens dubte, una de les parts més enriquidores d’aquesta feina.
Fer teatre és molt més que aprendre a interpretar. És aprendre a escoltar, a mirar, a estar present. A reconèixer-se en els altres i a deixar-se sorprendre pel que passa a cada instant. El teatre ens dona eines per viure amb més consciència, per entendre que l’error forma part del camí i que la vulnerabilitat pot ser una font de força. Potser per això, quan entrem a una aula o pugem a l’escenari, tenim la sensació que tot es posa al seu lloc i que alguna cosa dins nostre es reordena.
Perquè, com diem a La Teatral: Fes teatre, et pot salvar la vida.

Nonna Soler

Les colònies de la teatral per tots els petits actors que gaudim del teatre és el millor cap desetmana de l'any. Dissabte al matí arribem a L'Alberg Torre Ametller, el qual guarda els millors records de la nostra infància, és com tornar al paradís, com casa nostra. El diumenge a les 16:00h, en canvi, sentiments contradictoris es topen als nostres cors produint una estranya combinació entre la tristesa, la felicitat, l'amor i sentiments abominables, crec que d'això se'n diu nostàlgia.

Fa deu anys, l'Aina i l'Oriol em van preguntar que era la teatral per mi, i vaig respondre família i entre d'altres conceptes massa superficials pel que realment és la Teatral per mi. Aquest 2025 a les colònies, deu anys després m'ho van tornar a preguntar, jo vaig respondre vida. És irònic perquè no hi ha res més que vida, però tot i això la resposta se'm va quedar curta. Les colònies és d'alguna manera, el lloc on donem sentit a tot el que sentim envers la Teatral, on podem percebre tots aquells sentiments abominables dels quals us parlava.

Espremem la nostra passió al màxim per després ser feliços i la qüestió és aquesta, la Teatral és vida perquè no només soc feliç damunt l'escenari, o assajant els divendres, visc feliç perquè sé que aquests plaers estan allà.

Podria dir que estic orgullosa de dir que soc actriu, però n'estic més de saber que la persona
que soc avui té trossets d'aquesta escola de teatre que, al cap i a la fi, és més que una
escola de teatre, és la Teatral.

Així és com jo explico el que sento en el viatge efímer a l'alberg Torre Ametller. Els assaigs
del dissabte, el berenar a les 17:00 h, els magnífics dinars en família, la nit de por on he
sentit el caliu dels més petits amb disset anys i l'admiració dels més grans amb set anyets.

Les olimpíades del diumenge on deixem de fer el paper diari per ser nosaltres mateixes i
l'últim dinar on miro als costats i aprecio somriures reals, sentiments compartits. On dino
amb els de sempre i on l'Aina m'abraça perquè ambdues ens volem quedar en el limbe del
que són aquestes colònies.

Recapitulant, per a mi les colònies és el millor cap de setmana de l'any, és on estimo. El
teatre m'ha salvat la vida, la Teatral és part de mi i les colònies és el que fa realitat tot el que
mai hauria imaginat que sentiria, però sento i amb molta intensitat.

Sara Güell 

Maig 2025

I un dia, després de tres setmanes de pols, i esgotament, i molta il·lusió, vaig enviar un missatge que deia "algú s'anima a venir a pintar dissabte?" I dissabte hi havia un grup de 25 persones pintant La Teatral. I esmorzant, i rient junts. I aquell dia vaig constatar que sí, que té sentit. I no és que mai ho hagués dubtat, no ha passat ni un segon, però a vegades les coses bones també fan una mica de vertigen.

Ens hem traslladat a un local preciós, a Can Basomba amb el qual vam créixer tots, davant del mar. I ara tenim dues sales grans, lluminoses, governades per unes arcades de pedra que conviden a viure i a jugar. I tenim un camerino ple de disfresses i maquillatge per jugar a ser uns altres. I un teatre. Tenim un teatre. Un teatre petit, bonic, que està llest per veure com els somnis es fan realitat. I aquest teatre està emmarcat per unes cortines vermelles, de vellut, que m'acompanyen des que tenia 10 anys i jo mateixa em vaig apuntar a teatre, a Gent del Masnou. Unes cortines entre les quals vaig descobrir que el teatre és casa meva i on vaig fer les meves primeres classes com a profe. I em fa tan feliç que La Teatral es vesteixi de Gent del Masnou...

Però el que em fa més contenta és que La Teatral l'haguem fet entre tots: pintant, fent el trasllat, col·locant les coses al seu lloc, netejant... Ara, asseguda a la tauleta de la recepció de La nova Teatral, sento com a cadascuna de les classes hi ha persones que passen una bona estona juntes, gaudint, aprenent i cuidant-se. I soc molt feliç. Gràcies a tots.

Aina Ripol

Febrer de 2025

Els éssers humans, per definició, tenim la necessitem d'entendre el món i a nosaltres mateixos. Ens passem la vida intentant-ho, en una recerca insaciable que -creiem- és precisament el que li dona sentit. En un món ple d'estrès i pressions diàries, trobar un moment per parar i observar, per connectar amb nosaltres mateixos i gestionar les nostres emocions, és tot un repte.

Estem convençudes que aquest espai per a la reflexió es troba en l'art. Evidentment, no som les úniques que ho creiem, són moltes les veus que parlen, ara, de "l'art teràpia", com un terme que defineix una activitat no només creativa, sinó també una eina poderosa per a la millora del benestar emocional: un canal per expressar el que sentim, per ajudant-nos a explorar i comprendre les nostres emocions des d'un punt de vista diferent de l'habitual, mentre connectem amb el nostre interior i descobrim una nova forma de relaxar-nos i d'entendre'ns.

Aquesta disciplina -així ho defineixen- combina la creativitat amb la salut mental, oferint múltiples beneficis per a persones de totes les edats. Obre les portes a una major autoconsciència, ajuda a desbloquejar pensaments i emocions, i obre camins cap a la comprensió personal i el benestar emocional.

Les persones que formem La Teatral estem convençudes de tot això, i segurament ho expliquem molt semblant. L'única diferència es troba en el fet que nosaltres no parlem "d'art teràpia" perquè ens sembla redundant. Tot el que es fa servir per definir aquesta disciplina, creiem, ja està inclòs en un dels dos mots, el més curt: ART. I tant que sí, l'art ens salva la vida.

Meritxell Carmona i Aina Ripol 

Octubre de 2024

I llavors hi ha un dia, si tens sort, que trobes el teu lloc al món. No cal estar gaire atent, és una sensació que et sacseja t'hi resisteixis més o menys, i que molt aviat es converteix en certesa. A partir de llavors estàs salvat. M'atreviria a dir que d'una forma literal: salvat. 

    Trobar casa teva dins un raconet del teu cervell, o del teu cor, o d'allà on sigui. 

    Traçar el camí per tornar a tu. 

I és que, si t'atreveixes a recorre'l, t'hi pots allunyar tant com vulguis, que sempre hi sabràs tornar. Amb el temps, a més, aprendràs a inventar dreceres per arribar-hi des d'on et trobis, la més lluminosa de les alegries i la més crua de les foscors. I no, no m'estic referint a un moment de felicitat, aquest és un altre assumpte, em refereixo a un dolcíssim acolliment. El teu lloca al món és un raconet on hi pots arribar com vulguis, com puguis, com siguis, que sempre hi seràs benvingut. Allà hi podràs plorar sense preguntes i riure fins a les llàgrimes. Perquè, i això és el més important, mai hi estaràs sol. T'hi tindràs a tu. I, només si tens molta sort, hi tindràs algú altre. O a molts d'altres. 

Jo soc de les que tenen molta sort: he construït La Teatral. La tinc ben guardada al mig del pit i al centre de la meva mirada. I m'agrada imaginar, a més, que he sabut compartir-la amb els qui m'estimo. 

Avui li deia a l'Oriol... quan sigui velleta m'hauràs de recordar totes les coses boniques que haurem fet junts a La Teatral, m'hauràs de parlar de tots els qui aquí hi hauré estimat i serà així que em podré fer gran en pau. M'ho ha promès. Diu que en parlarem durant hores, davant del foc, feliços, i jo sé que serà així.

El meu somni, i ja sabeu que es pot somiar qualsevol cosa, és que algú més se senti com jo quan entra per la porta d'aquest petit espai de món al costat de la Plaça d'Ocata: acollida, reconeguda, estimada. 

Bon inici de curs.

Aina Ripol 

Setembre de 2024