Hi ha vegades on "casa" no només són quatre parets i un llit còmode, sinó que, hi ha vegades on "casa" és allà on sents aquell equilibri i confort que et regalen les persones que t'acompanyen en el camí. Les mateixes persones que t'entreguen tot el seu temps i comprensió per guiar-te, ajudar-te i escoltar-te. Això és el que fem els Sinestèsia, aferrar-nos al que ens fa feliços i ens uneix com a família, és a dir, nosaltres, simplement. Amb l'honestedat de la Clara, la passió de la Maria, la sensibilitat de l'Anna 1 i el sentiment de l'Anna 2, l'espontaneïtat del Ferran i la bondat del Jan. La bogeria del Dylan, la sinceritat del Gerard, l'elegància de l'Albert, l'empatia de l'Ari, la tendresa de l'Àlex, la lleialtat de la Berta i la innocència de la Queralt. Els dissabtes al matí no són pas per dormir totes aquelles hores perdudes del dia a dia, almenys no pels de Sinestèsia. Després d'una llarga i monòtona setmana, arriba aquell esperat moment de reunir-se i compartir tot allò que més ens agrada, acompanyats de somriures i noves idees, impacients per ser escoltades. Allà, dins la nostra bombolla, vivim rodejats de màgia, goig i il·lusió, sempre orgullosos d'allò pel qual vivim, el teatre. Disposant tots els nostres esforços i gaudint del procés, ens escapem del món real per crear, imaginar i explicar totes les coses que ens mouen per dins i que desitgem que siguin enteses... O no. A casa nostra no hi ha camins erronis, hi pots ser tu mateix, sense témer a equivocar-se, ja que sempre hi haurà uns braços esperant a ser acollits.

Així doncs, una acaba per entendre allò que diuen de "com a casa en cap lloc",... i quanta raó que tenen.

Sara Roncero Gutiérrez 

Ah! I el 2 i 3 (a les 11h i a les 18h) de desembre estrenem la nostra obra “Entrar a la nit”, a la Casa Millet. Veniu, us farem sentir com a casa

Ara, quan et disposes a llegir aquest text que he escrit per a tu, ja fa uns dies que La Follia ha estrenat “La llegenda de l’Oceà”.

I al mateix temps ara, quan jo em disposo a escriure aquest text per a tu, encara falten dos dies per l’estrena. 

Fa mesos que assajem i avui puc dedicar una estona a escriure perquè la feina ja està feta: els actors se saben el seu text, l’escenografia està al seu lloc, els llums s’encenen en el moment just… Tot està a punt perquè es faci la màgia. La màgia del teatre. 

Repasso tota la feina feta, les hores invertides, els nervis que tenim… i em pregunto si ha valgut la pena. Si no hauria estat millor passar els vespres de dilluns fent una altra cosa: mirant netflix, bebent cervesa, llegint un llibre…. I mentre escric aquesta frase un somriure se’m dibuixa als llavis, perquè la resposta és rontunda i immediata: no! No hauria estat millor fer cap altra cosa. Cap altra. 

Tinc la certesa que durant totes les hores invertides hem estat fent quelcom que val la pena: hem estat imaginant un món més amable, més bonic i més humà. I hem donat vida a Danny Boodman T. D. Lemon Novecento un home petit, no gaire valent i molt menys espectacular. Un home normal, que ha passat per les nostres vides intentant fer-nos els dies una mica més dolços. I nosaltres, el folls de la Follia hem estat junts, lluitant contra el nostre món tan ràpid, tan eficient i tan pràctic. Perquè hem estat llegint, ballant, recitant poesia, decorant un vaixell imaginari,… En fi, hem estat vivint. Sense pressa, en les paraules.

Avanço ara el sentiment que tindré diumenge quan s’hagi fet fosc, quan les coses reposin desades al seu lloc i jo arribi a casa meva. Em sentiré una mica buida, ho sé. Una mica més sola i una mica més vella. I passaré alguns dies recordant moments, frases de l’obra, personatges que ja estimo… La nostàlgia, però, no durarà gaire. Perquè tornarà a ser dilluns i estarem junts, de nou, pensant en un nou text, en una nova història. I tot tornarà a començar.

Negli occhi della gente puoi vedere quello che vedranno, non ciò che hanno visto.

Alessandro Baricco- Novecento.

Aina Ripol

Febrer de 2020

Arribant en cotxe pel camí de sorra, sento que el lloc em saluda. “Quant de temps!”, ens diem. I somric. Ja fa dos anys des de l’últim cop que vaig ser aquí, al nostre raconet de món, l’espai segur on tot s’atura i d’on només tinc records feliços.

Baixo del cotxe i una calma absoluta em dóna la benvinguda; els altres encara no han arribat. M’adono que fa un dia preciós i ric per dins perquè, una vegada més, s’ha complert la nostra dita: “Quan venim a Torre Ametller, sempre fa bon temps”. Potser tenim una benedicció de veritat o potser són les bones estones que passem aquí les que fan que les memòries d’aquest lloc es vegin sempre assolellades. Qui ho sap.

Per fi, va arribant tothom i comencem el dia sota la mirada protectora del Castell de Burriac, que durant tants anys ens ha vist córrer per aquest bosc. Avui el tornem a omplir amb el so de les nostres rialles, crits i cançons. Passem tot el dia sota el sol fent allò que ens uneix i que ens fa feliços: teatre. I, per uns instants, sembla que res no hagi canviat.

Aquesta és la màgia de Torre Ametller. O, ben mirat, potser és la màgia del teatre. No, ja ho sé: indubtablement, és la nostra màgia, la d’un grup de persones que es cuiden, s’estimen i gaudeixen d’estar juntes.

És bonica, la sensació de tenir un lloc on tornar passi el que passi. Tenim la certesa que el nostre raconet sempre ens acollirà i ens farà reconnectar amb nosaltres mateixos i amb la resta del grup; encara que se separin els camins, encara que passin els anys, encara que vinguin temps tan difícils com els darrers... Aquí sempre serà possible de gaudir d’un oasi de felicitat.

Marta Serra

Estiu de 2021

Nova temporada de formació en arts escèniques a la Teatral. Aquest curs som més colla que mai, i estem molt contents. Contents, sobretot, que nens joves i adults trobin en el teatre un espai on ser feliços i fer-se grans.

Jo, l'Aina, qui ara us escriu, a més de ser la directora de l'escola també soc psicòloga. Amb aquesta doble formació és normal que molta gent em pregunti: com és que no fas teatre terapèutic? He trigat anys a poder respondre aquesta pregunta sense haver de parlar durant 10 minuts. I la resposta és “crec que l'expressió teatre terapèutic és redundant". Estic convençuda que fent servir, només, la paraula teatre n'hi ha més que suficient.

I és que... què fem exactament a La Teatral? Formem persones perquè esdevinguin actors i actrius? Perquè puguin pujar amb seguretat damunt d'un escenari? Sens dubte. Donem eines per arribar a un coneixement més profund del què és el teatre tant com actors com a espectadors? Segur que sí. Fem tot això i la prova està en el fet que a final de curs els actors i actrius de La Teatral presenten unes obres de teatre (o obres cinematogràfiques) d'una gran qualitat.

Així i tot, em temo que per a nosaltres això no és el més important. Després de més de 15 anys formant actors i actrius, estem segurs que el més valuós de tot és que el teatre és un espai de "creixement personal". En el sentit més primitiu de l'expressió, despullada del matís terapèutic que darrerament ha adquirit a força de ser utilitzada com a producte de venda.

Què ens sembla, doncs, que és La Teatral? És un lloc on es crea una petita família que s'ajuda mútuament a créixer creativament. Que respecta i celebra la personalitat, la capacitat, l'alegria, la tristesa... la diferència de cadascun dels seus membres. La Teatral és un espai on poderm ser nosaltres mateixos sense por, on podem expressar allò que ens angoixa, que ens espanta, que desitgem o que ens fa feliços.

Per tant... és clar que el teatre és terapèutic! El teatre... et pot salvar la vida.

Aina Ripol

Octubre de 2022

S’asseu al sofà, descansa la mà dreta sota l’aixella esquerra i recolza l’esquerra sobre el mentó. Una actitud de recolliment i de reflexió alhora: el posat tímid d’un home que s’exhibeix. L’Aina Ripol i l’Oriol Aubets el presenten i comença a parlar. Parla amb una veu particular que omple l’espai i amb una dicció treballada. Mira les cares dels qui l’escolten abastant tot l’angle del pati de cadires. Rememora els fets, dosifica les idees que vol transmetre, n’anticipa algunes per més tard mantenint així l’atenció i gestiona els silencis amb tècniques d’oratòria. Sobresurt la persona, però s’intueix el personatge. Així com el teatre esdevé real, aquí el real pot semblar teatre, però teatre del bo. Explica, amb una memòria viva, episodis del seu trajecte professional i escenes de la seva vida privada: anècdotes de joventut i picabaralles entre companys de carrera, desitjos, il·lusions, experiències i intimitats que perfilen l’home i l’actor.

Declara sense embuts que tot i sentir-se com a casa a La Teatral del Masnou, entre amics i persones que admiren la seva feina i l’escolten amb devoció i respecte, no està ben bé a casa que és l’únic lloc on pot ser ell mateix perquè no se sent observat. La mera presència d’uns altres ulls modifiquen el seu comportament i, aleshores, interpreta. Interpretar és el que s’espera d’un actor: que representi un paper i el sostingui fins que s’abaixi el teló.

Lluís Soler ha fet de tramoista, ha actuat d’amateur, ha escrit i ha dirigit. Ha fet teatre professional, ha participat en sèries televisives i en moltes pel·lícules. Un dia va sentir la crida, la pau... potser. Com el parenostre que ha resat milers de vegades, coneix i té tan profundament memoritzat el text que pot dedicar les energies a interpretar, que és el seu ofici, i a fer-ho bé. El públic potser no s’adona d’una frase que s’ha saltat o d’un instant de desmemoriament, però Lluís Soler, que reconeix la seva formació catòlica i la càrrega del sentiment de culpa que arrossega, quan considera que ha comès un error, s’imposa la penitència d’esmenar-lo i, en un moment o altre de l’obra, insereix aquella paraula perduda o aquell gest oblidat per complir amb el deure. 

Les preguntes del públic que assisteix dissabte al matí a La Teatral del Masnou, en un escenari a la italiana, simplement fan de comparsa a qui podria escenificar ell tot sol un monòleg. Tanmateix, convida al diàleg, respon les qüestions plantejades i s’entrega a explicar allò que li agrada i pel que paga la pena de viure: transmetre emocions, incorporar l’auditori en la ficció del teatre per fer-lo pensar, per emocionar-lo. Per a això cal fer creïble el personatge i no deixar-lo ni quan s’amaga entre bastidors. A Barcelona, al teatre Akadèmia, Ratzinger (Lluís Soler), Bergoglio (Xavier Boada) i el seu equip tècnic ens traslladen a la Capella Sixtina i ens regalen les reflexions de dos papes que viuen, senten, pateixen i dubten com nosaltres. El fet de saber que els actors veuen el públic i alhora semblar que estan sols al jardins de Castel Gandolfo ens submergeix en un joc participatiu d’exhibicionisme i de voyeurisme, la màgia del qual pot convertir la ficció en realitat.

Atesa l’edat de 68 anys que no amaga, diu que parla des del Pleistocè i s’identifica amb un dinosaure quins referents són de la talla de Vittorio Gassman o d’Anthony Hopkins.

Explica que per estar al teatre han de coincidir tres pilars: treball, talent i sort. I, de vegades, depèn d’aquest tercer per a que s’esdevingui la diferència entre pagar o cobrar: estar al lloc adequat en el moment precís i amb la persona convenient.

És rellevant el matís que introdueix en la lectura del text prèvia a l’actuació: cal llegir-lo entre 300 i 500 vegades però no per memoritzar-lo sinó per incorporar-lo, per compartir-lo amb el director i els altres actors, per matisar-lo i per interpretar-lo, finalment, com si fos la cosa més normal del món. Heus aquí el contrast: una obra de teatre requereix mesos de preparació, d’estudi i d’assaig i la posta en escena és singular, efímera i arriscada. Una pel·lícula, en canvi, se sol realitzar sense assaig previ, permetent la repetició i la correcció necessàries per gaudir-la, després, infinitat de vegades. 

Ens recorda que a Anglaterra, Shakespeare és Déu i el teatre la seva religió. La fe es transmet des de la infància i, devotament, els feligresos participen de la litúrgia de l’espectacle. L’educació teatral dels anglesos és envejable. Aquí, en el temps de la pressa i de la superficialitat, mantenir en peu una obra de teatre d’una hora i tres quarts és gairebé una heroïcitat. Lluís Soler i Xavier Boada i les monges Núria Farrús i Míriam Lladó ho aconsegueixen.

Després d’hora i mitja de conversa amb amants de les arts escèniques, adverteix com a consiliari expert al jovent que s’interessa per la formació i la interpretació teatral que guardi un roc a la faixa perquè el món del teatre és maquiavèl·lic. Anima al grup de joves a persistir en allò que els agrada però els prevé, per si de cas, que no deixin del tot l’ofici que sàpiguen fer.

És un home de vers i a fe que ho demostra amb Aigua-marina de Josep Ma de Segarra, a petició del públic.

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;…

Potser sí que ve del Pleistocè perquè recita els versos amb una distingida devoció mil·lenària que manté la manada de dinosaures que l’escolten embadalits amb un silenci reverent per la declamació. Al final, esclata l’ovació unànime que l’oficiant necessita, espera i aprecia.

Albert Ruf Urbea

Novembre de 2022

Article publicat a la revista Akela la primavera de 2023