I llavors hi ha un dia, si tens sort, que trobes el teu lloc al món. No cal estar gaire atent, és una sensació que et sacseja t'hi resisteixis més o menys, i que molt aviat es converteix en certesa. A partir de llavors estàs salvat. M'atreviria a dir que d'una forma literal: salvat. 

    Trobar casa teva dins un raconet del teu cervell, o del teu cor, o d'allà on sigui. 

    Traçar el camí per tornar a tu. 

I és que, si t'atreveixes a recorre'l, t'hi pots allunyar tant com vulguis, que sempre hi sabràs tornar. Amb el temps, a més, aprendràs a inventar dreceres per arribar-hi des d'on et trobis, la més lluminosa de les alegries i la més crua de les foscors. I no, no m'estic referint a un moment de felicitat, aquest és un altre assumpte, em refereixo a un dolcíssim acolliment. El teu lloca al món és un raconet on hi pots arribar com vulguis, com puguis, com siguis, que sempre hi seràs benvingut. Allà hi podràs plorar sense preguntes i riure fins a les llàgrimes. Perquè, i això és el més important, mai hi estaràs sol. T'hi tindràs a tu. I, només si tens molta sort, hi tindràs algú altre. O a molts d'altres. 

Jo soc de les que tenen molta sort: he construït La Teatral. La tinc ben guardada al mig del pit i al centre de la meva mirada. I m'agrada imaginar, a més, que he sabut compartir-la amb els qui m'estimo. 

Avui li deia a l'Oriol... quan sigui velleta m'hauràs de recordar totes les coses boniques que haurem fet junts a La Teatral, m'hauràs de parlar de tots els qui aquí hi hauré estimat i serà així que em podré fer gran en pau. M'ho ha promès. Diu que en parlarem durant hores, davant del foc, feliços, i jo sé que serà així.

El meu somni, i ja sabeu que es pot somiar qualsevol cosa, és que algú més se senti com jo quan entra per la porta d'aquest petit espai de món al costat de la Plaça d'Ocata: acollida, reconeguda, estimada. 

Bon inici de curs.

Aina Ripol 

Setembre de 2024

Fa uns dies, l'Aina em va proposar d'escriure un text que parlés sobre les colònies de la Teatral. Jo vaig acceptar de seguida, "no pot ser gaire difícil escriure sobre una cosa tan màgica" vaig pensar. I si us dic la veritat, porto una bona estona asseguda davant l'ordinador sentint-me completament incapaç de posar-hi paraules. Les colònies de la teatral són l'esdeveniment que esperem impacientment durant tot el curs. Tot comença uns mesos abans, quan l'Aina ens anuncia les dates i, aleshores, els grans ens posem a preparar el túnel del terror que farem a la resta de grups com a joc de nit. Finalment, arriba el dia i ens disposem a tancar motxilles (o maletes, aquells més exagerats) i sortim corrents cap a l'alberg Torre Ametller. És tradició que el grup que prepara el túnel hi vagi una nit abans i vegi sortir el sol des del castell de Burriac. Sé que posat així sembla una cosa prou banal, però no us podeu imaginar la felicitat que vam sentir tots quan érem abaix esmorzant. La resta de grups, aleshores, comença a arribar ben d'hora i ens reunim tots a les escales de l'entrada. Ens saludem i ja comencem a assajar. Repassem l'obra una i mil vegades (resulta que l'Oriol no ens en passa ni una!) i quan ja està perfecta baixem ràpidament a dinar. El temps lliure el passem gaudint de la brisa que arriba des del mar i de les ombres que el bosc del costat ens ofereix. Sentim que la Distòpica vol anar a les pedres, però es queden a l'entrada perquè han operat a la Queralt, i que les Mínimes esperen la Noa, que s'ha de canviar les vambes, per anar tots junts a explorar el terreny. Els Trapelles intenten trobar la resta d'integrants del seu equip, i és que resulta que l'Aina ens ha repartit a tots una peça d'un puzle que ningú sap ben bé per què serveix, i que tot el que hem descobert és que hem d'aconseguir completar el que quadra amb la nostra peça.

Després ens dediquem a preparar el joc de nit mentre els altres grups preparen materials per les seves obres. A mitja tarda, l'Aina i L'Oriol ens donen berenar i cadascú segueix amb la seva feina. Sopem i tothom es tanca a les seves habitacions. Els grans sortim disfressats i maquillats a punt per fer una mica de por. El temps passa volant i tothom gaudeix d'una bona estona. Ens dutxem intentant anar el més ràpid possible perquè és el cap de setmana d'Eurovisió i el Gerard i la Marina no s'ho poden perdre. Espanya queda en cinquena posició i anem a dormir tots ben contents, esperant ansiosament les olimpíades teatrals del diumenge, que com absolutament cada any, els monitors se les han preparat increïblement.

Tots vam passar una estona increïble a les colònies, clar està, però amb el que més ens vam quedar és amb la metàfora que l'Aina ens va explicar al final. Les peces de puzle érem cadascú de nosaltres, que tots junts formàvem la Teatral. Si una peça es fa malbé, el puzle ja no està complet.

Som una petita família que hem decidit crear i fer créixer. Quin privilegi que és, això d'aprendre a estimar al costat de les persones que formen aquest lloc tan segur i tan bonic.

Estem tots esperant amb moltíssimes ganes el moment de tornar a tancar motxilles i tornar a l'Alberg Torre Ametller! Fins a l'any que ve!

Alex Puente

Membre de la Cia. Sinestèsia

Maig de 2022

I de nou, em llevo amb un mal de cap desubicat, innocent, que desconeix el color de la lluna de la nit anterior. Ensumo la roba tirada al terra, els llençols freds que em vesteixen, el fum de la cigarreta i el caliu del cafè amarg que amb prou forces m’empasso. La meva memòria, nul·la, em crida a les meves sensibles orelles, i demana que recordi l’instant de la pèrdua del present, que ara és un passat recent, que d’alguna manera tatxo com inexistent. La frustració m’abraça i m’ennuega la gola, de sobte em trobo en una foscor, m’acaricia i em xiuxiueja amb amor, “tot estarà bé”. T’ho he de dir, mentir no és lo teu, perquè les meves cames segueixen tremolant, i les paraules son buides. 

Miro a l’horitzó, és un camp enorme que em provoca un cert vertigen el qual és familiar, floto com si totes les cèl·lules del meu cos alliberessin un plaer desequilibrat, com si arribessin a velocitat de la llum a un pic tan alt que ni tan sols d’aquest puc baixar. S’assembla al plaer d’aquelles nits, on la música sonava més alta al meu cap que al propi local on estàvem estancats.

Qui m’hauria de dir que l’art també és una droga, que el camp del que us parlava no té flors, tot hi així hi ha vida en unes butaques de plàstic, que l’atenció que hi posen les ànimes de la sala, és la mateixa que la d’un animal a punt de capturar la seva presa. Que les emocions que desprens només hi son al teu cap, que és una realitat paral·lela, que viuries a l’escenari però tan sols és una utopia, amb la que somio cada divendres a dos quarts de cinc. Qui m’hauria de dir que els sentits es desdibuixen de la realitat, que son sensacions insaciables, que poc a poc s’apoderen dels silencis, de les rialles, dels plors i de la por. Que un cop hi ets a l’escenari, ets indomable, ets lliure i ets la versió més pura de tu mateixa.

Sóc art ballant en la melodia del guió a la llum de la lluna, sóc art a les nits i un ocell engabiat als matins de mal de cap, sóc jo al mirall del teatre, sóc peó, al mirall de l’habitació. Instants que no estan a l’abast d’una societat construïda amb diners, construïda amb el maligne concepte de bellesa ideal, superficial per suposat. Em podran dir boja, drogoaddicta, ho accepto orgullosa perquè ignorants no sabran mai, que viure amb teatre, és viure de la manera més pura existent. I segura de les meves paraules, afirmo, que el teatre et pot salvar la vida.

Sara Güell

S’asseu al sofà, descansa la mà dreta sota l’aixella esquerra i recolza l’esquerra sobre el mentó. Una actitud de recolliment i de reflexió alhora: el posat tímid d’un home que s’exhibeix. L’Aina Ripol i l’Oriol Aubets el presenten i comença a parlar. Parla amb una veu particular que omple l’espai i amb una dicció treballada. Mira les cares dels qui l’escolten abastant tot l’angle del pati de cadires. Rememora els fets, dosifica les idees que vol transmetre, n’anticipa algunes per més tard mantenint així l’atenció i gestiona els silencis amb tècniques d’oratòria. Sobresurt la persona, però s’intueix el personatge. Així com el teatre esdevé real, aquí el real pot semblar teatre, però teatre del bo. Explica, amb una memòria viva, episodis del seu trajecte professional i escenes de la seva vida privada: anècdotes de joventut i picabaralles entre companys de carrera, desitjos, il·lusions, experiències i intimitats que perfilen l’home i l’actor.

Declara sense embuts que tot i sentir-se com a casa a La Teatral del Masnou, entre amics i persones que admiren la seva feina i l’escolten amb devoció i respecte, no està ben bé a casa que és l’únic lloc on pot ser ell mateix perquè no se sent observat. La mera presència d’uns altres ulls modifiquen el seu comportament i, aleshores, interpreta. Interpretar és el que s’espera d’un actor: que representi un paper i el sostingui fins que s’abaixi el teló.

Lluís Soler ha fet de tramoista, ha actuat d’amateur, ha escrit i ha dirigit. Ha fet teatre professional, ha participat en sèries televisives i en moltes pel·lícules. Un dia va sentir la crida, la pau... potser. Com el parenostre que ha resat milers de vegades, coneix i té tan profundament memoritzat el text que pot dedicar les energies a interpretar, que és el seu ofici, i a fer-ho bé. El públic potser no s’adona d’una frase que s’ha saltat o d’un instant de desmemoriament, però Lluís Soler, que reconeix la seva formació catòlica i la càrrega del sentiment de culpa que arrossega, quan considera que ha comès un error, s’imposa la penitència d’esmenar-lo i, en un moment o altre de l’obra, insereix aquella paraula perduda o aquell gest oblidat per complir amb el deure. 

Les preguntes del públic que assisteix dissabte al matí a La Teatral del Masnou, en un escenari a la italiana, simplement fan de comparsa a qui podria escenificar ell tot sol un monòleg. Tanmateix, convida al diàleg, respon les qüestions plantejades i s’entrega a explicar allò que li agrada i pel que paga la pena de viure: transmetre emocions, incorporar l’auditori en la ficció del teatre per fer-lo pensar, per emocionar-lo. Per a això cal fer creïble el personatge i no deixar-lo ni quan s’amaga entre bastidors. A Barcelona, al teatre Akadèmia, Ratzinger (Lluís Soler), Bergoglio (Xavier Boada) i el seu equip tècnic ens traslladen a la Capella Sixtina i ens regalen les reflexions de dos papes que viuen, senten, pateixen i dubten com nosaltres. El fet de saber que els actors veuen el públic i alhora semblar que estan sols al jardins de Castel Gandolfo ens submergeix en un joc participatiu d’exhibicionisme i de voyeurisme, la màgia del qual pot convertir la ficció en realitat.

Atesa l’edat de 68 anys que no amaga, diu que parla des del Pleistocè i s’identifica amb un dinosaure quins referents són de la talla de Vittorio Gassman o d’Anthony Hopkins.

Explica que per estar al teatre han de coincidir tres pilars: treball, talent i sort. I, de vegades, depèn d’aquest tercer per a que s’esdevingui la diferència entre pagar o cobrar: estar al lloc adequat en el moment precís i amb la persona convenient.

És rellevant el matís que introdueix en la lectura del text prèvia a l’actuació: cal llegir-lo entre 300 i 500 vegades però no per memoritzar-lo sinó per incorporar-lo, per compartir-lo amb el director i els altres actors, per matisar-lo i per interpretar-lo, finalment, com si fos la cosa més normal del món. Heus aquí el contrast: una obra de teatre requereix mesos de preparació, d’estudi i d’assaig i la posta en escena és singular, efímera i arriscada. Una pel·lícula, en canvi, se sol realitzar sense assaig previ, permetent la repetició i la correcció necessàries per gaudir-la, després, infinitat de vegades. 

Ens recorda que a Anglaterra, Shakespeare és Déu i el teatre la seva religió. La fe es transmet des de la infància i, devotament, els feligresos participen de la litúrgia de l’espectacle. L’educació teatral dels anglesos és envejable. Aquí, en el temps de la pressa i de la superficialitat, mantenir en peu una obra de teatre d’una hora i tres quarts és gairebé una heroïcitat. Lluís Soler i Xavier Boada i les monges Núria Farrús i Míriam Lladó ho aconsegueixen.

Després d’hora i mitja de conversa amb amants de les arts escèniques, adverteix com a consiliari expert al jovent que s’interessa per la formació i la interpretació teatral que guardi un roc a la faixa perquè el món del teatre és maquiavèl·lic. Anima al grup de joves a persistir en allò que els agrada però els prevé, per si de cas, que no deixin del tot l’ofici que sàpiguen fer.

És un home de vers i a fe que ho demostra amb Aigua-marina de Josep Ma de Segarra, a petició del públic.

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;…

Potser sí que ve del Pleistocè perquè recita els versos amb una distingida devoció mil·lenària que manté la manada de dinosaures que l’escolten embadalits amb un silenci reverent per la declamació. Al final, esclata l’ovació unànime que l’oficiant necessita, espera i aprecia.

Albert Ruf Urbea

Novembre de 2022

Article publicat a la revista Akela la primavera de 2023

Nova temporada de formació en arts escèniques a la Teatral. Aquest curs som més colla que mai, i estem molt contents. Contents, sobretot, que nens joves i adults trobin en el teatre un espai on ser feliços i fer-se grans.

Jo, l'Aina, qui ara us escriu, a més de ser la directora de l'escola també soc psicòloga. Amb aquesta doble formació és normal que molta gent em pregunti: com és que no fas teatre terapèutic? He trigat anys a poder respondre aquesta pregunta sense haver de parlar durant 10 minuts. I la resposta és “crec que l'expressió teatre terapèutic és redundant". Estic convençuda que fent servir, només, la paraula teatre n'hi ha més que suficient.

I és que... què fem exactament a La Teatral? Formem persones perquè esdevinguin actors i actrius? Perquè puguin pujar amb seguretat damunt d'un escenari? Sens dubte. Donem eines per arribar a un coneixement més profund del què és el teatre tant com actors com a espectadors? Segur que sí. Fem tot això i la prova està en el fet que a final de curs els actors i actrius de La Teatral presenten unes obres de teatre (o obres cinematogràfiques) d'una gran qualitat.

Així i tot, em temo que per a nosaltres això no és el més important. Després de més de 15 anys formant actors i actrius, estem segurs que el més valuós de tot és que el teatre és un espai de "creixement personal". En el sentit més primitiu de l'expressió, despullada del matís terapèutic que darrerament ha adquirit a força de ser utilitzada com a producte de venda.

Què ens sembla, doncs, que és La Teatral? És un lloc on es crea una petita família que s'ajuda mútuament a créixer creativament. Que respecta i celebra la personalitat, la capacitat, l'alegria, la tristesa... la diferència de cadascun dels seus membres. La Teatral és un espai on poderm ser nosaltres mateixos sense por, on podem expressar allò que ens angoixa, que ens espanta, que desitgem o que ens fa feliços.

Per tant... és clar que el teatre és terapèutic! El teatre... et pot salvar la vida.

Aina Ripol

Octubre de 2022