En d’altres llengües que no són la nostra d’assajar i actuar en diuen “jugar”: “to play theatre”, en anglès, “jouer au theatre” en francès... A nosaltres ens encantaria que en català, en castellà, també hi hagués tanta proximitat entre els dos conceptes; aleshores seria molt fàcil explicar en què consisteix això d’apuntar-se a fer teatre: “consisteix en jugar”, diríem. Tal vegada aleshores, si el verb ja formés part del nostre imaginari també en aquest sentit, cap pare pensaria que es tracta d’una pèrdua de temps, o cap adult creuria que ja és massa gran per aquestes coses. Potser llavors entendríem que tots, nens i grans, necessitem jugar de tant en tant (o molt sovint, potser). Jugar a posar-nos en el lloc de l’altre; a veure com sonen, en la nostra veu, coses que no diríem mai, o a enfadar-se molt amb un amic i fer-se una abraçada just després. Potser llavors no ens faria tanta vergonya pujar dalt d’un escenari a dir uns versos de Shakespeare o de Txèkhov, o fins i tot un text escrit per nosaltres. Segurament ho veuríem com una necessitat. Perquè... que hi ha de més necessari que jugar a fer-se gran? A riure’s una mica del món i de nosaltres mateixos? Posar-se un nas vermell, una roba que no és la nostra, un maquillatge que ens transforma... Imaginar com seríem si no fóssim nosaltres. Imaginar com seria un món millor, més just i més amable. I provar-ho! Almenys damunt d’un escenari o en una sala d’assaig. 
Nosaltres no volem deixar de jugar mai. Sabeu per què? Perquè fer-se gran és molt divertit. 

Quan penso en la meva vocació no temo la vida. Antòn Txèkhov 

Aina Ripol La Teatral 

Tenia a casa meva una planteta petitona que m'havia regalat un amic; no més d'un pam de planta... Malgrat que el test era molt petit, la planta creixia sense parar. No m'explicava d'on treia la força per fer-ho i estava convençuda que un dia pararia de créixer. Així i tot, per no fer-la patir mentre això ocorria, vaig decidir trasplantar-la al jardí. Quan la vaig tenir instal·lada al seu trosset de terra, en un racó del jardí, em va tornar a semblar tan petitona com quan me l'havien regalat.

Al cap d'un temps -no pas gaire-, degut, suposo, a la bona terra, al sol, a l'aire i al bon rotllo del jardí de casa meva, la planteta va créixer més d'un pam. I tan bonica! El dia que vaig baixar a treure les males herbes del jardí i la vaig veure, no m'ho podia creure.

L'hivern següent la vaig veure poquet, plovia massa i feia fred. No vaig tornar a baixar al jardí fins a la primavera. Quan la vaig retrobar, la meva planteta petita ja fregava les branques inferiors del pruner. Com era possible que hagués crescut tant? La mirava i em costava reconèixer-la: abans ja era tan bonica?- em preguntava. El cert és que no sabia què fer: Potser no creix més- pensava. Potser li he de trobar un lloc nou...I si podo el pruner? I si deixo de regar-la?... La mirava i remirava i no era capaç d'arribar a cap conclusió.

Aquell estiu vaig ser fora durant unes quantes setmanes. Quan vaig tornar a casa i vaig baixar al jardí vaig veure que la meva planteta havia crescut moltíssim: algunes branques s'havien ficat delicadament dins del pruner, d'altres l'havien fet servir per desplegar-se i unes altres s'hi entrellaçaven creant formes impossibles. Vaig seure a terra una bona estona per contemplar la meravella. Em va semblar que la planta em somreia.

Des de llavors baixo cada dia a veure el meu pruner i la meva planteta. Una planteta que, per cert, ha resultat ser un arbre preciós. A sota la seva ombra llegeixo, somio o faig la migdiada. A vegades encara em sap greu haver desconfiat d'ella quan encara era tan petita. Tot i que jo sé que ja m'ha perdonat.

Aina Ripol

Maig de 2018