Les colònies de la teatral per tots els petits actors que gaudim del teatre és el millor cap desetmana de l'any. Dissabte al matí arribem a L'Alberg Torre Ametller, el qual guarda els millors records de la nostra infància, és com tornar al paradís, com casa nostra. El diumenge a les 16:00h, en canvi, sentiments contradictoris es topen als nostres cors produint una estranya combinació entre la tristesa, la felicitat, l'amor i sentiments abominables, crec que d'això se'n diu nostàlgia.

Fa deu anys, l'Aina i l'Oriol em van preguntar que era la teatral per mi, i vaig respondre família i entre d'altres conceptes massa superficials pel que realment és la Teatral per mi. Aquest 2025 a les colònies, deu anys després m'ho van tornar a preguntar, jo vaig respondre vida. És irònic perquè no hi ha res més que vida, però tot i això la resposta se'm va quedar curta. Les colònies és d'alguna manera, el lloc on donem sentit a tot el que sentim envers la Teatral, on podem percebre tots aquells sentiments abominables dels quals us parlava.

Espremem la nostra passió al màxim per després ser feliços i la qüestió és aquesta, la Teatral és vida perquè no només soc feliç damunt l'escenari, o assajant els divendres, visc feliç perquè sé que aquests plaers estan allà.

Podria dir que estic orgullosa de dir que soc actriu, però n'estic més de saber que la persona
que soc avui té trossets d'aquesta escola de teatre que, al cap i a la fi, és més que una
escola de teatre, és la Teatral.

Així és com jo explico el que sento en el viatge efímer a l'alberg Torre Ametller. Els assaigs
del dissabte, el berenar a les 17:00 h, els magnífics dinars en família, la nit de por on he
sentit el caliu dels més petits amb disset anys i l'admiració dels més grans amb set anyets.

Les olimpíades del diumenge on deixem de fer el paper diari per ser nosaltres mateixes i
l'últim dinar on miro als costats i aprecio somriures reals, sentiments compartits. On dino
amb els de sempre i on l'Aina m'abraça perquè ambdues ens volem quedar en el limbe del
que són aquestes colònies.

Recapitulant, per a mi les colònies és el millor cap de setmana de l'any, és on estimo. El
teatre m'ha salvat la vida, la Teatral és part de mi i les colònies és el que fa realitat tot el que
mai hauria imaginat que sentiria, però sento i amb molta intensitat.

Sara Güell 

Maig 2025

Tenia a casa meva una planteta petitona que m'havia regalat un amic; no més d'un pam de planta... Malgrat que el test era molt petit, la planta creixia sense parar. No m'explicava d'on treia la força per fer-ho i estava convençuda que un dia pararia de créixer. Així i tot, per no fer-la patir mentre això ocorria, vaig decidir trasplantar-la al jardí. Quan la vaig tenir instal·lada al seu trosset de terra, en un racó del jardí, em va tornar a semblar tan petitona com quan me l'havien regalat.

Al cap d'un temps -no pas gaire-, degut, suposo, a la bona terra, al sol, a l'aire i al bon rotllo del jardí de casa meva, la planteta va créixer més d'un pam. I tan bonica! El dia que vaig baixar a treure les males herbes del jardí i la vaig veure, no m'ho podia creure.

L'hivern següent la vaig veure poquet, plovia massa i feia fred. No vaig tornar a baixar al jardí fins a la primavera. Quan la vaig retrobar, la meva planteta petita ja fregava les branques inferiors del pruner. Com era possible que hagués crescut tant? La mirava i em costava reconèixer-la: abans ja era tan bonica?- em preguntava. El cert és que no sabia què fer: Potser no creix més- pensava. Potser li he de trobar un lloc nou...I si podo el pruner? I si deixo de regar-la?... La mirava i remirava i no era capaç d'arribar a cap conclusió.

Aquell estiu vaig ser fora durant unes quantes setmanes. Quan vaig tornar a casa i vaig baixar al jardí vaig veure que la meva planteta havia crescut moltíssim: algunes branques s'havien ficat delicadament dins del pruner, d'altres l'havien fet servir per desplegar-se i unes altres s'hi entrellaçaven creant formes impossibles. Vaig seure a terra una bona estona per contemplar la meravella. Em va semblar que la planta em somreia.

Des de llavors baixo cada dia a veure el meu pruner i la meva planteta. Una planteta que, per cert, ha resultat ser un arbre preciós. A sota la seva ombra llegeixo, somio o faig la migdiada. A vegades encara em sap greu haver desconfiat d'ella quan encara era tan petita. Tot i que jo sé que ja m'ha perdonat.

Aina Ripol

Maig de 2018