Arribant en cotxe pel camí de sorra, sento que el lloc em saluda. “Quant de temps!”, ens diem. I somric. Ja fa dos anys des de l’últim cop que vaig ser aquí, al nostre raconet de món, l’espai segur on tot s’atura i d’on només tinc records feliços.

Baixo del cotxe i una calma absoluta em dóna la benvinguda; els altres encara no han arribat. M’adono que fa un dia preciós i ric per dins perquè, una vegada més, s’ha complert la nostra dita: “Quan venim a Torre Ametller, sempre fa bon temps”. Potser tenim una benedicció de veritat o potser són les bones estones que passem aquí les que fan que les memòries d’aquest lloc es vegin sempre assolellades. Qui ho sap.

Per fi, va arribant tothom i comencem el dia sota la mirada protectora del Castell de Burriac, que durant tants anys ens ha vist córrer per aquest bosc. Avui el tornem a omplir amb el so de les nostres rialles, crits i cançons. Passem tot el dia sota el sol fent allò que ens uneix i que ens fa feliços: teatre. I, per uns instants, sembla que res no hagi canviat.

Aquesta és la màgia de Torre Ametller. O, ben mirat, potser és la màgia del teatre. No, ja ho sé: indubtablement, és la nostra màgia, la d’un grup de persones que es cuiden, s’estimen i gaudeixen d’estar juntes.

És bonica, la sensació de tenir un lloc on tornar passi el que passi. Tenim la certesa que el nostre raconet sempre ens acollirà i ens farà reconnectar amb nosaltres mateixos i amb la resta del grup; encara que se separin els camins, encara que passin els anys, encara que vinguin temps tan difícils com els darrers... Aquí sempre serà possible de gaudir d’un oasi de felicitat.

Marta Serra

Estiu de 2021

Ara, quan et disposes a llegir aquest text que he escrit per a tu, ja fa uns dies que La Follia ha estrenat “La llegenda de l’Oceà”.

I al mateix temps ara, quan jo em disposo a escriure aquest text per a tu, encara falten dos dies per l’estrena. 

Fa mesos que assajem i avui puc dedicar una estona a escriure perquè la feina ja està feta: els actors se saben el seu text, l’escenografia està al seu lloc, els llums s’encenen en el moment just… Tot està a punt perquè es faci la màgia. La màgia del teatre. 

Repasso tota la feina feta, les hores invertides, els nervis que tenim… i em pregunto si ha valgut la pena. Si no hauria estat millor passar els vespres de dilluns fent una altra cosa: mirant netflix, bebent cervesa, llegint un llibre…. I mentre escric aquesta frase un somriure se’m dibuixa als llavis, perquè la resposta és rontunda i immediata: no! No hauria estat millor fer cap altra cosa. Cap altra. 

Tinc la certesa que durant totes les hores invertides hem estat fent quelcom que val la pena: hem estat imaginant un món més amable, més bonic i més humà. I hem donat vida a Danny Boodman T. D. Lemon Novecento un home petit, no gaire valent i molt menys espectacular. Un home normal, que ha passat per les nostres vides intentant fer-nos els dies una mica més dolços. I nosaltres, el folls de la Follia hem estat junts, lluitant contra el nostre món tan ràpid, tan eficient i tan pràctic. Perquè hem estat llegint, ballant, recitant poesia, decorant un vaixell imaginari,… En fi, hem estat vivint. Sense pressa, en les paraules.

Avanço ara el sentiment que tindré diumenge quan s’hagi fet fosc, quan les coses reposin desades al seu lloc i jo arribi a casa meva. Em sentiré una mica buida, ho sé. Una mica més sola i una mica més vella. I passaré alguns dies recordant moments, frases de l’obra, personatges que ja estimo… La nostàlgia, però, no durarà gaire. Perquè tornarà a ser dilluns i estarem junts, de nou, pensant en un nou text, en una nova història. I tot tornarà a començar.

Negli occhi della gente puoi vedere quello che vedranno, non ciò che hanno visto.

Alessandro Baricco- Novecento.

Aina Ripol

Febrer de 2020

Hi ha vegades on "casa" no només són quatre parets i un llit còmode, sinó que, hi ha vegades on "casa" és allà on sents aquell equilibri i confort que et regalen les persones que t'acompanyen en el camí. Les mateixes persones que t'entreguen tot el seu temps i comprensió per guiar-te, ajudar-te i escoltar-te. Això és el que fem els Sinestèsia, aferrar-nos al que ens fa feliços i ens uneix com a família, és a dir, nosaltres, simplement. Amb l'honestedat de la Clara, la passió de la Maria, la sensibilitat de l'Anna 1 i el sentiment de l'Anna 2, l'espontaneïtat del Ferran i la bondat del Jan. La bogeria del Dylan, la sinceritat del Gerard, l'elegància de l'Albert, l'empatia de l'Ari, la tendresa de l'Àlex, la lleialtat de la Berta i la innocència de la Queralt. Els dissabtes al matí no són pas per dormir totes aquelles hores perdudes del dia a dia, almenys no pels de Sinestèsia. Després d'una llarga i monòtona setmana, arriba aquell esperat moment de reunir-se i compartir tot allò que més ens agrada, acompanyats de somriures i noves idees, impacients per ser escoltades. Allà, dins la nostra bombolla, vivim rodejats de màgia, goig i il·lusió, sempre orgullosos d'allò pel qual vivim, el teatre. Disposant tots els nostres esforços i gaudint del procés, ens escapem del món real per crear, imaginar i explicar totes les coses que ens mouen per dins i que desitgem que siguin enteses... O no. A casa nostra no hi ha camins erronis, hi pots ser tu mateix, sense témer a equivocar-se, ja que sempre hi haurà uns braços esperant a ser acollits.

Així doncs, una acaba per entendre allò que diuen de "com a casa en cap lloc",... i quanta raó que tenen.

Sara Roncero Gutiérrez 

Ah! I el 2 i 3 (a les 11h i a les 18h) de desembre estrenem la nostra obra “Entrar a la nit”, a la Casa Millet. Veniu, us farem sentir com a casa

Recordo perfectament la primera vegada que vaig anar a teatre, estava molt nerviosa. I la veritat és que em va costar adaptar-me i fer amics. Quan estic a teatre no ho sembla gens, però jo sóc una persona molt tímida, i per mi tot allò era un món nou. Intuïa que m’agradaria molt però els primers dies em sentia perduda: “de debó que no estava fent el ridícul? De debò que calia tirar-se al terra? Havia de ballar davant de tothom?”

També recordo quan vaig pujar a l’escenari per primera vegada: el cor bategava molt de pressa! I no ha deixat de fer-ho… Com tampoc ha canviat la il·lusió de baixar de l’escenari i trobar-me amb tothom perquè em diguin que ho he fet molt bé. És una sensació única. 

El teatre s'ha convertit en una activitat necessària per a mi. A mi més igual aixecar-me d'hora per anar a teatre, deixar de sortir de festa o fins i tot de quedar amb las amigues. Ho canviaria tot per un matí fent teatre. Perquè per a mi no és una activitat com qualsevol altra, és un lloc on et transformes i t'oblides dels teus problemes.

M’agradaria compartir amb vosaltres el que ha estat el millor moment que he passat a teatre però no puc, perquè tots els moments són bons. El teatre t'ajuda a conèixer-te encara millor, i per mi no hi ha res dolent que et pugui donar el teatre, tot és bo.

Gràcies al teatre sóc la persona que sóc i per això li estaré eternament agraïda. 

Espero, a més, tenir un bon futur d'actriu algun dia.

Maria Alberca

Novembre de 2019

Porto més de la meitat de la vida fent teatre, és a dir, estudiant interpretació. Molts cops em pregunten per què vull ser actriu, i la resposta sempre és massa llarga. 

Acostumo a dir que no tinc paraules per explicar-ho, a vegades responc "perquè és el que m’agrada", però és mentida. El teatre no és el que m'agrada, i tampoc crec que sigui la manera més agradable de guanyar-se la vida. No ho és. El teatre és una manera de viure, de veure la vida, de conèixer-la i d’entendre-la. Em poso en la pell de tanta gent! Visc coses que mai viuré, estimo de maneres que mai entendré, i empatitzo amb totes les cares que agafo, amb totes les sabates que em poso. Conec, em conec, i sento, sento tant que fins i tot deixo de ser jo, a dalt de l’escenari, perquè no hi ha espai per mi i pel personatge que interpreto. Quan faig teatre puc somiar el que ell somia i estimar a qui ell estima, però no puc entendre'm fins que arriba el final, quan torno a ser jo i, de cop, m'entenc més, m'estimo més, i sobretot em sento més a prop de tothom. Sento el públic dins meu, que ha sentit cada petita cosa que ha passat pel meu cor, perquè sobre l'escenari no és el meu cervell qui em domina, és el meu cor, que té un cervell a part i decideix el que pasa pel meu cap i es mou per mi. De fet, aconsegueix que el meu cos deixi de moure’s i es posi a ballar, a ballar amb la música de les emocions. És quan puges a l’escenari i et poses una màscara invisible, que t'adones del que la vida és. 

A La Teatral va ser on vaig descobrir quin és el motiu per viure. I no hi ha res més bonic que descobrir en què vols perdre la vida. El teatre és una forma de vida, una visió diferent del món. El teatre és màgia, màgia emocional que  passa per tots els cors de qui està a la sala.

Autora: 

Narke, una persona que estima l'art, sense edat, ni gènere, ni raça, ni cap tipus d’etiqueta o descripció que la pugui limitar.

Maig de 2019