I de nou, em llevo amb un mal de cap desubicat, innocent, que desconeix el color de la lluna de la nit anterior. Ensumo la roba tirada al terra, els llençols freds que em vesteixen, el fum de la cigarreta i el caliu del cafè amarg que amb prou forces m’empasso. La meva memòria, nul·la, em crida a les meves sensibles orelles, i demana que recordi l’instant de la pèrdua del present, que ara és un passat recent, que d’alguna manera tatxo com inexistent. La frustració m’abraça i m’ennuega la gola, de sobte em trobo en una foscor, m’acaricia i em xiuxiueja amb amor, “tot estarà bé”. T’ho he de dir, mentir no és lo teu, perquè les meves cames segueixen tremolant, i les paraules son buides. 

Miro a l’horitzó, és un camp enorme que em provoca un cert vertigen el qual és familiar, floto com si totes les cèl·lules del meu cos alliberessin un plaer desequilibrat, com si arribessin a velocitat de la llum a un pic tan alt que ni tan sols d’aquest puc baixar. S’assembla al plaer d’aquelles nits, on la música sonava més alta al meu cap que al propi local on estàvem estancats.

Qui m’hauria de dir que l’art també és una droga, que el camp del que us parlava no té flors, tot hi així hi ha vida en unes butaques de plàstic, que l’atenció que hi posen les ànimes de la sala, és la mateixa que la d’un animal a punt de capturar la seva presa. Que les emocions que desprens només hi son al teu cap, que és una realitat paral·lela, que viuries a l’escenari però tan sols és una utopia, amb la que somio cada divendres a dos quarts de cinc. Qui m’hauria de dir que els sentits es desdibuixen de la realitat, que son sensacions insaciables, que poc a poc s’apoderen dels silencis, de les rialles, dels plors i de la por. Que un cop hi ets a l’escenari, ets indomable, ets lliure i ets la versió més pura de tu mateixa.

Sóc art ballant en la melodia del guió a la llum de la lluna, sóc art a les nits i un ocell engabiat als matins de mal de cap, sóc jo al mirall del teatre, sóc peó, al mirall de l’habitació. Instants que no estan a l’abast d’una societat construïda amb diners, construïda amb el maligne concepte de bellesa ideal, superficial per suposat. Em podran dir boja, drogoaddicta, ho accepto orgullosa perquè ignorants no sabran mai, que viure amb teatre, és viure de la manera més pura existent. I segura de les meves paraules, afirmo, que el teatre et pot salvar la vida.

Sara Güell

Fa uns dies, l'Aina em va proposar d'escriure un text que parlés sobre les colònies de la Teatral. Jo vaig acceptar de seguida, "no pot ser gaire difícil escriure sobre una cosa tan màgica" vaig pensar. I si us dic la veritat, porto una bona estona asseguda davant l'ordinador sentint-me completament incapaç de posar-hi paraules. Les colònies de la teatral són l'esdeveniment que esperem impacientment durant tot el curs. Tot comença uns mesos abans, quan l'Aina ens anuncia les dates i, aleshores, els grans ens posem a preparar el túnel del terror que farem a la resta de grups com a joc de nit. Finalment, arriba el dia i ens disposem a tancar motxilles (o maletes, aquells més exagerats) i sortim corrents cap a l'alberg Torre Ametller. És tradició que el grup que prepara el túnel hi vagi una nit abans i vegi sortir el sol des del castell de Burriac. Sé que posat així sembla una cosa prou banal, però no us podeu imaginar la felicitat que vam sentir tots quan érem abaix esmorzant. La resta de grups, aleshores, comença a arribar ben d'hora i ens reunim tots a les escales de l'entrada. Ens saludem i ja comencem a assajar. Repassem l'obra una i mil vegades (resulta que l'Oriol no ens en passa ni una!) i quan ja està perfecta baixem ràpidament a dinar. El temps lliure el passem gaudint de la brisa que arriba des del mar i de les ombres que el bosc del costat ens ofereix. Sentim que la Distòpica vol anar a les pedres, però es queden a l'entrada perquè han operat a la Queralt, i que les Mínimes esperen la Noa, que s'ha de canviar les vambes, per anar tots junts a explorar el terreny. Els Trapelles intenten trobar la resta d'integrants del seu equip, i és que resulta que l'Aina ens ha repartit a tots una peça d'un puzle que ningú sap ben bé per què serveix, i que tot el que hem descobert és que hem d'aconseguir completar el que quadra amb la nostra peça.

Després ens dediquem a preparar el joc de nit mentre els altres grups preparen materials per les seves obres. A mitja tarda, l'Aina i L'Oriol ens donen berenar i cadascú segueix amb la seva feina. Sopem i tothom es tanca a les seves habitacions. Els grans sortim disfressats i maquillats a punt per fer una mica de por. El temps passa volant i tothom gaudeix d'una bona estona. Ens dutxem intentant anar el més ràpid possible perquè és el cap de setmana d'Eurovisió i el Gerard i la Marina no s'ho poden perdre. Espanya queda en cinquena posició i anem a dormir tots ben contents, esperant ansiosament les olimpíades teatrals del diumenge, que com absolutament cada any, els monitors se les han preparat increïblement.

Tots vam passar una estona increïble a les colònies, clar està, però amb el que més ens vam quedar és amb la metàfora que l'Aina ens va explicar al final. Les peces de puzle érem cadascú de nosaltres, que tots junts formàvem la Teatral. Si una peça es fa malbé, el puzle ja no està complet.

Som una petita família que hem decidit crear i fer créixer. Quin privilegi que és, això d'aprendre a estimar al costat de les persones que formen aquest lloc tan segur i tan bonic.

Estem tots esperant amb moltíssimes ganes el moment de tornar a tancar motxilles i tornar a l'Alberg Torre Ametller! Fins a l'any que ve!

Alex Puente

Membre de la Cia. Sinestèsia

Maig de 2022

I llavors hi ha un dia, si tens sort, que trobes el teu lloc al món. No cal estar gaire atent, és una sensació que et sacseja t'hi resisteixis més o menys, i que molt aviat es converteix en certesa. A partir de llavors estàs salvat. M'atreviria a dir que d'una forma literal: salvat. 

    Trobar casa teva dins un raconet del teu cervell, o del teu cor, o d'allà on sigui. 

    Traçar el camí per tornar a tu. 

I és que, si t'atreveixes a recorre'l, t'hi pots allunyar tant com vulguis, que sempre hi sabràs tornar. Amb el temps, a més, aprendràs a inventar dreceres per arribar-hi des d'on et trobis, la més lluminosa de les alegries i la més crua de les foscors. I no, no m'estic referint a un moment de felicitat, aquest és un altre assumpte, em refereixo a un dolcíssim acolliment. El teu lloca al món és un raconet on hi pots arribar com vulguis, com puguis, com siguis, que sempre hi seràs benvingut. Allà hi podràs plorar sense preguntes i riure fins a les llàgrimes. Perquè, i això és el més important, mai hi estaràs sol. T'hi tindràs a tu. I, només si tens molta sort, hi tindràs algú altre. O a molts d'altres. 

Jo soc de les que tenen molta sort: he construït La Teatral. La tinc ben guardada al mig del pit i al centre de la meva mirada. I m'agrada imaginar, a més, que he sabut compartir-la amb els qui m'estimo. 

Avui li deia a l'Oriol... quan sigui velleta m'hauràs de recordar totes les coses boniques que haurem fet junts a La Teatral, m'hauràs de parlar de tots els qui aquí hi hauré estimat i serà així que em podré fer gran en pau. M'ho ha promès. Diu que en parlarem durant hores, davant del foc, feliços, i jo sé que serà així.

El meu somni, i ja sabeu que es pot somiar qualsevol cosa, és que algú més se senti com jo quan entra per la porta d'aquest petit espai de món al costat de la Plaça d'Ocata: acollida, reconeguda, estimada. 

Bon inici de curs.

Aina Ripol 

Setembre de 2024

Els éssers humans, per definició, tenim la necessitem d'entendre el món i a nosaltres mateixos. Ens passem la vida intentant-ho, en una recerca insaciable que -creiem- és precisament el que li dona sentit. En un món ple d'estrès i pressions diàries, trobar un moment per parar i observar, per connectar amb nosaltres mateixos i gestionar les nostres emocions, és tot un repte.

Estem convençudes que aquest espai per a la reflexió es troba en l'art. Evidentment, no som les úniques que ho creiem, són moltes les veus que parlen, ara, de "l'art teràpia", com un terme que defineix una activitat no només creativa, sinó també una eina poderosa per a la millora del benestar emocional: un canal per expressar el que sentim, per ajudant-nos a explorar i comprendre les nostres emocions des d'un punt de vista diferent de l'habitual, mentre connectem amb el nostre interior i descobrim una nova forma de relaxar-nos i d'entendre'ns.

Aquesta disciplina -així ho defineixen- combina la creativitat amb la salut mental, oferint múltiples beneficis per a persones de totes les edats. Obre les portes a una major autoconsciència, ajuda a desbloquejar pensaments i emocions, i obre camins cap a la comprensió personal i el benestar emocional.

Les persones que formem La Teatral estem convençudes de tot això, i segurament ho expliquem molt semblant. L'única diferència es troba en el fet que nosaltres no parlem "d'art teràpia" perquè ens sembla redundant. Tot el que es fa servir per definir aquesta disciplina, creiem, ja està inclòs en un dels dos mots, el més curt: ART. I tant que sí, l'art ens salva la vida.

Meritxell Carmona i Aina Ripol 

Octubre de 2024

I un dia, després de tres setmanes de pols, i esgotament, i molta il·lusió, vaig enviar un missatge que deia "algú s'anima a venir a pintar dissabte?" I dissabte hi havia un grup de 25 persones pintant La Teatral. I esmorzant, i rient junts. I aquell dia vaig constatar que sí, que té sentit. I no és que mai ho hagués dubtat, no ha passat ni un segon, però a vegades les coses bones també fan una mica de vertigen.

Ens hem traslladat a un local preciós, a Can Basomba amb el qual vam créixer tots, davant del mar. I ara tenim dues sales grans, lluminoses, governades per unes arcades de pedra que conviden a viure i a jugar. I tenim un camerino ple de disfresses i maquillatge per jugar a ser uns altres. I un teatre. Tenim un teatre. Un teatre petit, bonic, que està llest per veure com els somnis es fan realitat. I aquest teatre està emmarcat per unes cortines vermelles, de vellut, que m'acompanyen des que tenia 10 anys i jo mateixa em vaig apuntar a teatre, a Gent del Masnou. Unes cortines entre les quals vaig descobrir que el teatre és casa meva i on vaig fer les meves primeres classes com a profe. I em fa tan feliç que La Teatral es vesteixi de Gent del Masnou...

Però el que em fa més contenta és que La Teatral l'haguem fet entre tots: pintant, fent el trasllat, col·locant les coses al seu lloc, netejant... Ara, asseguda a la tauleta de la recepció de La nova Teatral, sento com a cadascuna de les classes hi ha persones que passen una bona estona juntes, gaudint, aprenent i cuidant-se. I soc molt feliç. Gràcies a tots.

Aina Ripol

Febrer de 2025