On juguen els nens?

En d’altres llengües que no són la nostra d’assajar i actuar en diuen “jugar”: “to play theatre”, en anglès, “jouer au theatre” en francès...

En d’altres llengües que no són la nostra d’assajar i actuar en diuen “jugar”: “to play theatre”, en anglès, “jouer au theatre” en francès... A nosaltres ens encantaria que en català, en castellà, també hi hagués tanta proximitat entre els dos conceptes; aleshores seria molt fàcil explicar en què consisteix això d’apuntar-se a fer teatre: “consisteix en jugar”, diríem. Tal vegada aleshores, si el verb ja formés part del nostre imaginari també en aquest sentit, cap pare pensaria que es tracta d’una pèrdua de temps, o cap adult creuria que ja és massa gran per aquestes coses. Potser llavors entendríem que tots, nens i grans, necessitem jugar de tant en tant (o molt sovint, potser). Jugar a posar-nos en el lloc de l’altre; a veure com sonen, en la nostra veu, coses que no diríem mai, o a enfadar-se molt amb un amic i fer-se una abraçada just després. Potser llavors no ens faria tanta vergonya pujar dalt d’un escenari a dir uns versos de Shakespeare o de Txèkhov, o fins i tot un text escrit per nosaltres. Segurament ho veuríem com una necessitat. Perquè... que hi ha de més necessari que jugar a fer-se gran? A riure’s una mica del món i de nosaltres mateixos? Posar-se un nas vermell, una roba que no és la nostra, un maquillatge que ens transforma... Imaginar com seríem si no fóssim nosaltres. Imaginar com seria un món millor, més just i més amable. I provar-ho! Almenys damunt d’un escenari o en una sala d’assaig. 
Nosaltres no volem deixar de jugar mai. Sabeu per què? Perquè fer-se gran és molt divertit. 

Quan penso en la meva vocació no temo la vida. Antòn Txèkhov 

Aina Ripol La Teatral