En una casa nova

I un dia, després de tres setmanes de pols, i esgotament, i molta il·lusió, vaig enviar un missatge que deia "algú s'anima a venir a pintar dissabte?" I dissabte hi havia un grup de 25 persones pintant La Teatral. 

I un dia, després de tres setmanes de pols, i esgotament, i molta il·lusió, vaig enviar un missatge que deia "algú s'anima a venir a pintar dissabte?" I dissabte hi havia un grup de 25 persones pintant La Teatral. I esmorzant, i rient junts. I aquell dia vaig constatar que sí, que té sentit. I no és que mai ho hagués dubtat, no ha passat ni un segon, però a vegades les coses bones també fan una mica de vertigen.

Ens hem traslladat a un local preciós, a Can Basomba amb el qual vam créixer tots, davant del mar. I ara tenim dues sales grans, lluminoses, governades per unes arcades de pedra que conviden a viure i a jugar. I tenim un camerino ple de disfresses i maquillatge per jugar a ser uns altres. I un teatre. Tenim un teatre. Un teatre petit, bonic, que està llest per veure com els somnis es fan realitat. I aquest teatre està emmarcat per unes cortines vermelles, de vellut, que m'acompanyen des que tenia 10 anys i jo mateixa em vaig apuntar a teatre, a Gent del Masnou. Unes cortines entre les quals vaig descobrir que el teatre és casa meva i on vaig fer les meves primeres classes com a profe. I em fa tan feliç que La Teatral es vesteixi de Gent del Masnou...

Però el que em fa més contenta és que La Teatral l'haguem fet entre tots: pintant, fent el trasllat, col·locant les coses al seu lloc, netejant... Ara, asseguda a la tauleta de la recepció de La nova Teatral, sento com a cadascuna de les classes hi ha persones que passen una bona estona juntes, gaudint, aprenent i cuidant-se. I soc molt feliç. Gràcies a tots.

Aina Ripol

Febrer de 2025