Tremolor interna

Abans de cada funció, cada vegada que estic a punt de sortir a l’escenari, el cos se m’arruga per dins, la panxa se’m fa petita i sento com una tremolor interna em recorre de dalt a baix. Són els nervis. Una sensació que, si soc sincera, no m’agrada gens.

Abans de cada funció, cada vegada que estic a punt de sortir a l’escenari, el cos se m’arruga per dins, la panxa se’m fa petita i sento com una tremolor interna em recorre de dalt a baix. Són els nervis. Una sensació que, si soc sincera, no m’agrada gens. En aquests moments de dubte absolut, em plantejo infinites vegades per què he triat aquest camí. Em venen al cap les veus que em parlaven de fracàs, de la dificultat de la professió, de la competència o de les enveges. Penso en com de tranquil·la estaria asseguda a la butaca com a espectadora, esperant que s’obrís el teló per emocionar-me.
Però aleshores, s’acosta el moment. Recullo aire, empasso saliva i faig el pas: trepitjo l’escenari. De cop, tot canvia. Ocupo aquest espai on, malgrat tot, em sento molt còmoda. És l’espai que em permet jugar, creure, emocionar-me i viure des de mil punts de vista diferents. Aquí és on tot l’esforç de mesos d’assaig col·lisiona per crear una història que només existeix en el present. Es genera un diàleg invisible amb el públic, un llenguatge que no es pot explicar amb paraules, sinó que simplement se sap sentir. És en aquest instant quan entenc que aquells nervis no eren un enemic, sinó un avís de la immensitat i la intensitat de la vivència que estava a punt de començar. Tot cobra sentit. No m’arrepenteixo d’haver triat aquest camí, d'actuar, d'escriure, de dirigir, d’ensenyar, de crear històries, de tot el que això comporta; perquè és fent teatre, amb el cos disposat a tot, on soc més jo que mai.

Mercè Payà