EL PRINCIPI ÉS COMENÇAR

El meu primer amor va ser la fotografia. Potser perquè, abans de saber explicar moltes coses amb paraules, ja sentia la necessitat de mirar el món a través d'una càmera. D'alguna manera, era capaç de trobar en una imatge allò que portava dins i que no sempre sabia com expressar. Amb el temps, vaig entendre que potser no era només la fotografia el que m'enamorava, sinó tot allò que hi havia al darrere: la necessitat de crear, d'explicar, de transmetre i de trobar una veu pròpia. Una manera de fer-me escoltar que no sempre passa per les paraules. I qui ens havia de dir que allò que començava com una afició acabaria ocupant un lloc tan important en les nostres vides?

El meu primer amor va ser la fotografia. Potser perquè, abans de saber explicar moltes coses amb paraules, ja sentia la necessitat de mirar el món a través d'una càmera. D'alguna manera, era capaç de trobar en una imatge allò que portava dins i que no sempre sabia com expressar. Amb el temps, vaig entendre que potser no era només la fotografia el que m'enamorava, sinó tot allò que hi havia al darrere: la necessitat de crear, d'explicar, de transmetre i de trobar una veu pròpia. Una manera de fer-me escoltar que no sempre passa per les paraules. I qui ens havia de dir que allò que començava com una afició acabaria ocupant un lloc tan important en les nostres vides?

El que no t'expliquen, i que descobreixes quan una afició comença a convertir-se en una part important de tu, és que crear va molt més enllà del resultat final. Darrere de cada projecte hi ha hores de feina, dubtes, frustracions, idees que no surten com imaginàvem i aquella veueta que, de tant en tant, ens fa qüestionar si realment som capaços de fer-ho. Però, d'altra banda, també hi ha una altra veu que sona més fort, que s'apodera de tu i que et recorda per què vas començar. I llavors només et queda tirar endavant i apostar per allò en què realment creus. Perquè potser una de les coses que dona més valor a un projecte és viure'l enamorat, sentir aquella satisfacció de veure com una idea pren forma i tenir el privilegi de viure tot aquell procés en primera fila. 

Però una de les coses més boniques de l'art és que allò que neix de nosaltres pot acabar arribant a algú altre d'una manera que mai hauríem imaginat. Com una fotografia pot despertar un record, una escena pot emocionar algú o una cançó pot posar paraules a allò que no aconseguíem explicar. I és aquí on deixem de crear només per a nosaltres, quan allò que sentim troba un lloc dins d'una altra persona.

Perquè, al final, tant se val si ho fem a través d'una càmera, d'un escenari, d'un pinzell, d'un instrument o de qualsevol altra forma d'expressió. Potser no es tracta de fer-ho perfecte, sinó d'atrevir-nos a fer-ho. De continuar buscant, provant, equivocant-nos i descobrint tot allò que som capaços de transmetre.

En certa manera, crear és deixar una part de nosaltres al món. I qui sap si allò que creem arribarà a algú o si serem capaços de fer-ho tal i com ho havíem imaginat. Però, sempre i quan, continuem tenint alguna cosa per expressar, sempre hi haurà un motiu nou per tornar-ho a intentar.

Ariadna Vaquero Recasens