El teatre és molt més que pujar a un escenari, és escoltar, compartir, arriscar-se, créixer i viure amb autenticitat.
Fer teatre és recuperar el joc que, de grans, sovint oblidem. Un joc seriós, que ens demana posar-nos a la pell d’un altre, explorar realitats diferents i trobar noves formes d’expressar-nos. És tornar a mirar el món amb curiositat, sense por al ridícul, i permetre’s provar, equivocar-se i tornar-ho a intentar. El teatre ens convida a estar presents, a escoltar de veritat i a compartir des de l’honestedat. És també un entrenament per a la vida: ens ensenya a treballar en equip, a confiar en els altres i en nosaltres mateixos, a respectar el temps i el ritme de cadascú. Cada obra, cada assaig i cada improvisació són oportunitats per créixer i per mirar-nos des d’un altre lloc. No és només representar històries, sinó viure-les, transformar-les i deixar que ens transformin.
Quan vaig trepitjar una aula de La Teatral per primer cop, no m’imaginava fins a quin punt aquell espai em canviaria la vida. Era una nena reservada, amb moltes coses per dir, i gràcies al teatre vaig trobar un lloc on expressar-les. Com podia no acabar convertint-se, amb els anys, en la meva professió?
Avui dia m’atreveixo a dir que pujar a l’escenari amb les meves companyes és una de les experiències que més m’omplen. Amb el temps, el teatre s’ha convertit en molt més que una vocació artística. Tinc la sort de poder viure’l també des del paper de professora, acompanyant alumnes de totes les edats en el seu propi procés. Veure com cadascú troba la seva veu i el seu espai dins de l’actuació és, sens dubte, una de les parts més enriquidores d’aquesta feina.
Fer teatre és molt més que aprendre a interpretar. És aprendre a escoltar, a mirar, a estar present. A reconèixer-se en els altres i a deixar-se sorprendre pel que passa a cada instant. El teatre ens dona eines per viure amb més consciència, per entendre que l’error forma part del camí i que la vulnerabilitat pot ser una font de força. Potser per això, quan entrem a una aula o pugem a l’escenari, tenim la sensació que tot es posa al seu lloc i que alguna cosa dins nostre es reordena.
Perquè, com diem a La Teatral: Fes teatre, et pot salvar la vida.

Nonna Soler

Nova temporada de formació en arts escèniques a la Teatral. Aquest curs som més colla que mai, i estem molt contents. Contents, sobretot, que nens joves i adults trobin en el teatre un espai on ser feliços i fer-se grans.

Jo, l'Aina, qui ara us escriu, a més de ser la directora de l'escola també soc psicòloga. Amb aquesta doble formació és normal que molta gent em pregunti: com és que no fas teatre terapèutic? He trigat anys a poder respondre aquesta pregunta sense haver de parlar durant 10 minuts. I la resposta és “crec que l'expressió teatre terapèutic és redundant". Estic convençuda que fent servir, només, la paraula teatre n'hi ha més que suficient.

I és que... què fem exactament a La Teatral? Formem persones perquè esdevinguin actors i actrius? Perquè puguin pujar amb seguretat damunt d'un escenari? Sens dubte. Donem eines per arribar a un coneixement més profund del què és el teatre tant com actors com a espectadors? Segur que sí. Fem tot això i la prova està en el fet que a final de curs els actors i actrius de La Teatral presenten unes obres de teatre (o obres cinematogràfiques) d'una gran qualitat.

Així i tot, em temo que per a nosaltres això no és el més important. Després de més de 15 anys formant actors i actrius, estem segurs que el més valuós de tot és que el teatre és un espai de "creixement personal". En el sentit més primitiu de l'expressió, despullada del matís terapèutic que darrerament ha adquirit a força de ser utilitzada com a producte de venda.

Què ens sembla, doncs, que és La Teatral? És un lloc on es crea una petita família que s'ajuda mútuament a créixer creativament. Que respecta i celebra la personalitat, la capacitat, l'alegria, la tristesa... la diferència de cadascun dels seus membres. La Teatral és un espai on poderm ser nosaltres mateixos sense por, on podem expressar allò que ens angoixa, que ens espanta, que desitgem o que ens fa feliços.

Per tant... és clar que el teatre és terapèutic! El teatre... et pot salvar la vida.

Aina Ripol

Octubre de 2022

En d’altres llengües que no són la nostra d’assajar i actuar en diuen “jugar”: “to play theatre”, en anglès, “jouer au theatre” en francès... A nosaltres ens encantaria que en català, en castellà, també hi hagués tanta proximitat entre els dos conceptes; aleshores seria molt fàcil explicar en què consisteix això d’apuntar-se a fer teatre: “consisteix en jugar”, diríem. Tal vegada aleshores, si el verb ja formés part del nostre imaginari també en aquest sentit, cap pare pensaria que es tracta d’una pèrdua de temps, o cap adult creuria que ja és massa gran per aquestes coses. Potser llavors entendríem que tots, nens i grans, necessitem jugar de tant en tant (o molt sovint, potser). Jugar a posar-nos en el lloc de l’altre; a veure com sonen, en la nostra veu, coses que no diríem mai, o a enfadar-se molt amb un amic i fer-se una abraçada just després. Potser llavors no ens faria tanta vergonya pujar dalt d’un escenari a dir uns versos de Shakespeare o de Txèkhov, o fins i tot un text escrit per nosaltres. Segurament ho veuríem com una necessitat. Perquè... que hi ha de més necessari que jugar a fer-se gran? A riure’s una mica del món i de nosaltres mateixos? Posar-se un nas vermell, una roba que no és la nostra, un maquillatge que ens transforma... Imaginar com seríem si no fóssim nosaltres. Imaginar com seria un món millor, més just i més amable. I provar-ho! Almenys damunt d’un escenari o en una sala d’assaig. 
Nosaltres no volem deixar de jugar mai. Sabeu per què? Perquè fer-se gran és molt divertit. 

Quan penso en la meva vocació no temo la vida. Antòn Txèkhov 

Aina Ripol La Teatral 

Porto més de la meitat de la vida fent teatre, és a dir, estudiant interpretació. Molts cops em pregunten per què vull ser actriu, i la resposta sempre és massa llarga. 

Acostumo a dir que no tinc paraules per explicar-ho, a vegades responc "perquè és el que m’agrada", però és mentida. El teatre no és el que m'agrada, i tampoc crec que sigui la manera més agradable de guanyar-se la vida. No ho és. El teatre és una manera de viure, de veure la vida, de conèixer-la i d’entendre-la. Em poso en la pell de tanta gent! Visc coses que mai viuré, estimo de maneres que mai entendré, i empatitzo amb totes les cares que agafo, amb totes les sabates que em poso. Conec, em conec, i sento, sento tant que fins i tot deixo de ser jo, a dalt de l’escenari, perquè no hi ha espai per mi i pel personatge que interpreto. Quan faig teatre puc somiar el que ell somia i estimar a qui ell estima, però no puc entendre'm fins que arriba el final, quan torno a ser jo i, de cop, m'entenc més, m'estimo més, i sobretot em sento més a prop de tothom. Sento el públic dins meu, que ha sentit cada petita cosa que ha passat pel meu cor, perquè sobre l'escenari no és el meu cervell qui em domina, és el meu cor, que té un cervell a part i decideix el que pasa pel meu cap i es mou per mi. De fet, aconsegueix que el meu cos deixi de moure’s i es posi a ballar, a ballar amb la música de les emocions. És quan puges a l’escenari i et poses una màscara invisible, que t'adones del que la vida és. 

A La Teatral va ser on vaig descobrir quin és el motiu per viure. I no hi ha res més bonic que descobrir en què vols perdre la vida. El teatre és una forma de vida, una visió diferent del món. El teatre és màgia, màgia emocional que  passa per tots els cors de qui està a la sala.

Autora: 

Narke, una persona que estima l'art, sense edat, ni gènere, ni raça, ni cap tipus d’etiqueta o descripció que la pugui limitar.

Maig de 2019

Recordo perfectament la primera vegada que vaig anar a teatre, estava molt nerviosa. I la veritat és que em va costar adaptar-me i fer amics. Quan estic a teatre no ho sembla gens, però jo sóc una persona molt tímida, i per mi tot allò era un món nou. Intuïa que m’agradaria molt però els primers dies em sentia perduda: “de debó que no estava fent el ridícul? De debò que calia tirar-se al terra? Havia de ballar davant de tothom?”

També recordo quan vaig pujar a l’escenari per primera vegada: el cor bategava molt de pressa! I no ha deixat de fer-ho… Com tampoc ha canviat la il·lusió de baixar de l’escenari i trobar-me amb tothom perquè em diguin que ho he fet molt bé. És una sensació única. 

El teatre s'ha convertit en una activitat necessària per a mi. A mi més igual aixecar-me d'hora per anar a teatre, deixar de sortir de festa o fins i tot de quedar amb las amigues. Ho canviaria tot per un matí fent teatre. Perquè per a mi no és una activitat com qualsevol altra, és un lloc on et transformes i t'oblides dels teus problemes.

M’agradaria compartir amb vosaltres el que ha estat el millor moment que he passat a teatre però no puc, perquè tots els moments són bons. El teatre t'ajuda a conèixer-te encara millor, i per mi no hi ha res dolent que et pugui donar el teatre, tot és bo.

Gràcies al teatre sóc la persona que sóc i per això li estaré eternament agraïda. 

Espero, a més, tenir un bon futur d'actriu algun dia.

Maria Alberca

Novembre de 2019