El meu primer amor va ser la fotografia. Potser perquè, abans de saber explicar moltes coses amb paraules, ja sentia la necessitat de mirar el món a través d'una càmera. D'alguna manera, era capaç de trobar en una imatge allò que portava dins i que no sempre sabia com expressar. Amb el temps, vaig entendre que potser no era només la fotografia el que m'enamorava, sinó tot allò que hi havia al darrere: la necessitat de crear, d'explicar, de transmetre i de trobar una veu pròpia. Una manera de fer-me escoltar que no sempre passa per les paraules. I qui ens havia de dir que allò que començava com una afició acabaria ocupant un lloc tan important en les nostres vides?

El que no t'expliquen, i que descobreixes quan una afició comença a convertir-se en una part important de tu, és que crear va molt més enllà del resultat final. Darrere de cada projecte hi ha hores de feina, dubtes, frustracions, idees que no surten com imaginàvem i aquella veueta que, de tant en tant, ens fa qüestionar si realment som capaços de fer-ho. Però, d'altra banda, també hi ha una altra veu que sona més fort, que s'apodera de tu i que et recorda per què vas començar. I llavors només et queda tirar endavant i apostar per allò en què realment creus. Perquè potser una de les coses que dona més valor a un projecte és viure'l enamorat, sentir aquella satisfacció de veure com una idea pren forma i tenir el privilegi de viure tot aquell procés en primera fila. 

Però una de les coses més boniques de l'art és que allò que neix de nosaltres pot acabar arribant a algú altre d'una manera que mai hauríem imaginat. Com una fotografia pot despertar un record, una escena pot emocionar algú o una cançó pot posar paraules a allò que no aconseguíem explicar. I és aquí on deixem de crear només per a nosaltres, quan allò que sentim troba un lloc dins d'una altra persona.

Perquè, al final, tant se val si ho fem a través d'una càmera, d'un escenari, d'un pinzell, d'un instrument o de qualsevol altra forma d'expressió. Potser no es tracta de fer-ho perfecte, sinó d'atrevir-nos a fer-ho. De continuar buscant, provant, equivocant-nos i descobrint tot allò que som capaços de transmetre.

En certa manera, crear és deixar una part de nosaltres al món. I qui sap si allò que creem arribarà a algú o si serem capaços de fer-ho tal i com ho havíem imaginat. Però, sempre i quan, continuem tenint alguna cosa per expressar, sempre hi haurà un motiu nou per tornar-ho a intentar.

Ariadna Vaquero Recasens

“Fas teatre? És una feina molt complicada, eh?”. Doncs sí, és una feina exigent i sovint poc valorada. Però, més que de feina, avui m’agradaria parlar-ne en el meu cas com a afició. I de fet, de més que una afició.

L’altre dia sentia per TV3 que cada setmana es representen al nostre país una mitjana de 150 funcions de teatre amateur. I això em va fer pensar: què té el teatre i què ens aporta a les persones que ens hi dediquem de manera desinteressada?

Individualment, millores la memòria, la cultura, les habilitats comunicatives i més. Però una altra funció sovint oblidada és la social. Fer teatre és fer comunitat, fer poble i fer barri. I això ho dic sobretot pensant en la Teatral, la meva segona casa, on compartim valors com l'empatia i el respecte, i som un espai de convivència on tothom és benvingut. També posant la llengua catalana al centre, fent del teatre una eina boníssima d'immersió i d'integració natural per a tothom. 

Us ho dic per experiència pròpia. Jo vaig començar a fer teatre quan tenia 10 anys i ara en tinc 23 i de professió enginyer (prou diferent de l’estereotip d’actor a primera vista). Fer teatre m'ha permès compartir espai amb persones d’àmbits molt variats; gent amb qui potser no hauria coincidit mai en el meu dia a dia, però que el teatre ens ha unit. A més, tornant al que deia abans, aquesta diversitat i el treball en equip m'han donat unes habilitats que avui, a la meva feina –i en qualsevol m’atreviria a dir–, em són superútils. Tinc clar que, si no hagués fet teatre, moltes coses de la meva vida no serien com són avui dia.

Sovint diem que el Barça és "més que un club" perquè la seva activitat va molt més enllà del futbol. Doncs us asseguro que amb el teatre passa exactament igual. Per això, el pròxim cop que vagis a veure una funció de qualsevol companyia d’aficionats, no et quedis només amb l'obra. Pensa en tot el que aporta a la vida d'aquella gent que hi ha dalt de l'escenari. I qui sap, potser t'hi animes i descobreixes per tu mateix que el teatre és, sens dubte, molt més que una afició.

Ens veiem a les platees. Salut i teatre!

Gerard Bosch – Maig del 2026

Abans de cada funció, cada vegada que estic a punt de sortir a l’escenari, el cos se m’arruga per dins, la panxa se’m fa petita i sento com una tremolor interna em recorre de dalt a baix. Són els nervis. Una sensació que, si soc sincera, no m’agrada gens. En aquests moments de dubte absolut, em plantejo infinites vegades per què he triat aquest camí. Em venen al cap les veus que em parlaven de fracàs, de la dificultat de la professió, de la competència o de les enveges. Penso en com de tranquil·la estaria asseguda a la butaca com a espectadora, esperant que s’obrís el teló per emocionar-me.
Però aleshores, s’acosta el moment. Recullo aire, empasso saliva i faig el pas: trepitjo l’escenari. De cop, tot canvia. Ocupo aquest espai on, malgrat tot, em sento molt còmoda. És l’espai que em permet jugar, creure, emocionar-me i viure des de mil punts de vista diferents. Aquí és on tot l’esforç de mesos d’assaig col·lisiona per crear una història que només existeix en el present. Es genera un diàleg invisible amb el públic, un llenguatge que no es pot explicar amb paraules, sinó que simplement se sap sentir. És en aquest instant quan entenc que aquells nervis no eren un enemic, sinó un avís de la immensitat i la intensitat de la vivència que estava a punt de començar. Tot cobra sentit. No m’arrepenteixo d’haver triat aquest camí, d'actuar, d'escriure, de dirigir, d’ensenyar, de crear històries, de tot el que això comporta; perquè és fent teatre, amb el cos disposat a tot, on soc més jo que mai.

Mercè Payà

El teatre és molt més que pujar a un escenari, és escoltar, compartir, arriscar-se, créixer i viure amb autenticitat.
Fer teatre és recuperar el joc que, de grans, sovint oblidem. Un joc seriós, que ens demana posar-nos a la pell d’un altre, explorar realitats diferents i trobar noves formes d’expressar-nos. És tornar a mirar el món amb curiositat, sense por al ridícul, i permetre’s provar, equivocar-se i tornar-ho a intentar. El teatre ens convida a estar presents, a escoltar de veritat i a compartir des de l’honestedat. És també un entrenament per a la vida: ens ensenya a treballar en equip, a confiar en els altres i en nosaltres mateixos, a respectar el temps i el ritme de cadascú. Cada obra, cada assaig i cada improvisació són oportunitats per créixer i per mirar-nos des d’un altre lloc. No és només representar històries, sinó viure-les, transformar-les i deixar que ens transformin.
Quan vaig trepitjar una aula de La Teatral per primer cop, no m’imaginava fins a quin punt aquell espai em canviaria la vida. Era una nena reservada, amb moltes coses per dir, i gràcies al teatre vaig trobar un lloc on expressar-les. Com podia no acabar convertint-se, amb els anys, en la meva professió?
Avui dia m’atreveixo a dir que pujar a l’escenari amb les meves companyes és una de les experiències que més m’omplen. Amb el temps, el teatre s’ha convertit en molt més que una vocació artística. Tinc la sort de poder viure’l també des del paper de professora, acompanyant alumnes de totes les edats en el seu propi procés. Veure com cadascú troba la seva veu i el seu espai dins de l’actuació és, sens dubte, una de les parts més enriquidores d’aquesta feina.
Fer teatre és molt més que aprendre a interpretar. És aprendre a escoltar, a mirar, a estar present. A reconèixer-se en els altres i a deixar-se sorprendre pel que passa a cada instant. El teatre ens dona eines per viure amb més consciència, per entendre que l’error forma part del camí i que la vulnerabilitat pot ser una font de força. Potser per això, quan entrem a una aula o pugem a l’escenari, tenim la sensació que tot es posa al seu lloc i que alguna cosa dins nostre es reordena.
Perquè, com diem a La Teatral: Fes teatre, et pot salvar la vida.

Nonna Soler

Les colònies de la teatral per tots els petits actors que gaudim del teatre és el millor cap desetmana de l'any. Dissabte al matí arribem a L'Alberg Torre Ametller, el qual guarda els millors records de la nostra infància, és com tornar al paradís, com casa nostra. El diumenge a les 16:00h, en canvi, sentiments contradictoris es topen als nostres cors produint una estranya combinació entre la tristesa, la felicitat, l'amor i sentiments abominables, crec que d'això se'n diu nostàlgia.

Fa deu anys, l'Aina i l'Oriol em van preguntar que era la teatral per mi, i vaig respondre família i entre d'altres conceptes massa superficials pel que realment és la Teatral per mi. Aquest 2025 a les colònies, deu anys després m'ho van tornar a preguntar, jo vaig respondre vida. És irònic perquè no hi ha res més que vida, però tot i això la resposta se'm va quedar curta. Les colònies és d'alguna manera, el lloc on donem sentit a tot el que sentim envers la Teatral, on podem percebre tots aquells sentiments abominables dels quals us parlava.

Espremem la nostra passió al màxim per després ser feliços i la qüestió és aquesta, la Teatral és vida perquè no només soc feliç damunt l'escenari, o assajant els divendres, visc feliç perquè sé que aquests plaers estan allà.

Podria dir que estic orgullosa de dir que soc actriu, però n'estic més de saber que la persona
que soc avui té trossets d'aquesta escola de teatre que, al cap i a la fi, és més que una
escola de teatre, és la Teatral.

Així és com jo explico el que sento en el viatge efímer a l'alberg Torre Ametller. Els assaigs
del dissabte, el berenar a les 17:00 h, els magnífics dinars en família, la nit de por on he
sentit el caliu dels més petits amb disset anys i l'admiració dels més grans amb set anyets.

Les olimpíades del diumenge on deixem de fer el paper diari per ser nosaltres mateixes i
l'últim dinar on miro als costats i aprecio somriures reals, sentiments compartits. On dino
amb els de sempre i on l'Aina m'abraça perquè ambdues ens volem quedar en el limbe del
que són aquestes colònies.

Recapitulant, per a mi les colònies és el millor cap de setmana de l'any, és on estimo. El
teatre m'ha salvat la vida, la Teatral és part de mi i les colònies és el que fa realitat tot el que
mai hauria imaginat que sentiria, però sento i amb molta intensitat.

Sara Güell 

Maig 2025