Tenia a casa meva una planteta petitona que m'havia regalat un amic; no més d'un pam de planta... Malgrat que el test era molt petit, la planta creixia sense parar. No m'explicava d'on treia la força per fer-ho i estava convençuda que un dia pararia de créixer. Així i tot, per no fer-la patir mentre això ocorria, vaig decidir trasplantar-la al jardí. Quan la vaig tenir instal·lada al seu trosset de terra, en un racó del jardí, em va tornar a semblar tan petitona com quan me l'havien regalat.

Al cap d'un temps -no pas gaire-, degut, suposo, a la bona terra, al sol, a l'aire i al bon rotllo del jardí de casa meva, la planteta va créixer més d'un pam. I tan bonica! El dia que vaig baixar a treure les males herbes del jardí i la vaig veure, no m'ho podia creure.

L'hivern següent la vaig veure poquet, plovia massa i feia fred. No vaig tornar a baixar al jardí fins a la primavera. Quan la vaig retrobar, la meva planteta petita ja fregava les branques inferiors del pruner. Com era possible que hagués crescut tant? La mirava i em costava reconèixer-la: abans ja era tan bonica?- em preguntava. El cert és que no sabia què fer: Potser no creix més- pensava. Potser li he de trobar un lloc nou...I si podo el pruner? I si deixo de regar-la?... La mirava i remirava i no era capaç d'arribar a cap conclusió.

Aquell estiu vaig ser fora durant unes quantes setmanes. Quan vaig tornar a casa i vaig baixar al jardí vaig veure que la meva planteta havia crescut moltíssim: algunes branques s'havien ficat delicadament dins del pruner, d'altres l'havien fet servir per desplegar-se i unes altres s'hi entrellaçaven creant formes impossibles. Vaig seure a terra una bona estona per contemplar la meravella. Em va semblar que la planta em somreia.

Des de llavors baixo cada dia a veure el meu pruner i la meva planteta. Una planteta que, per cert, ha resultat ser un arbre preciós. A sota la seva ombra llegeixo, somio o faig la migdiada. A vegades encara em sap greu haver desconfiat d'ella quan encara era tan petita. Tot i que jo sé que ja m'ha perdonat.

Aina Ripol

Maig de 2018 

En d’altres llengües que no són la nostra d’assajar i actuar en diuen “jugar”: “to play theatre”, en anglès, “jouer au theatre” en francès... A nosaltres ens encantaria que en català, en castellà, també hi hagués tanta proximitat entre els dos conceptes; aleshores seria molt fàcil explicar en què consisteix això d’apuntar-se a fer teatre: “consisteix en jugar”, diríem. Tal vegada aleshores, si el verb ja formés part del nostre imaginari també en aquest sentit, cap pare pensaria que es tracta d’una pèrdua de temps, o cap adult creuria que ja és massa gran per aquestes coses. Potser llavors entendríem que tots, nens i grans, necessitem jugar de tant en tant (o molt sovint, potser). Jugar a posar-nos en el lloc de l’altre; a veure com sonen, en la nostra veu, coses que no diríem mai, o a enfadar-se molt amb un amic i fer-se una abraçada just després. Potser llavors no ens faria tanta vergonya pujar dalt d’un escenari a dir uns versos de Shakespeare o de Txèkhov, o fins i tot un text escrit per nosaltres. Segurament ho veuríem com una necessitat. Perquè... que hi ha de més necessari que jugar a fer-se gran? A riure’s una mica del món i de nosaltres mateixos? Posar-se un nas vermell, una roba que no és la nostra, un maquillatge que ens transforma... Imaginar com seríem si no fóssim nosaltres. Imaginar com seria un món millor, més just i més amable. I provar-ho! Almenys damunt d’un escenari o en una sala d’assaig. 
Nosaltres no volem deixar de jugar mai. Sabeu per què? Perquè fer-se gran és molt divertit. 

Quan penso en la meva vocació no temo la vida. Antòn Txèkhov 

Aina Ripol La Teatral 

Porto més de la meitat de la vida fent teatre, és a dir, estudiant interpretació. Molts cops em pregunten per què vull ser actriu, i la resposta sempre és massa llarga. 

Acostumo a dir que no tinc paraules per explicar-ho, a vegades responc "perquè és el que m’agrada", però és mentida. El teatre no és el que m'agrada, i tampoc crec que sigui la manera més agradable de guanyar-se la vida. No ho és. El teatre és una manera de viure, de veure la vida, de conèixer-la i d’entendre-la. Em poso en la pell de tanta gent! Visc coses que mai viuré, estimo de maneres que mai entendré, i empatitzo amb totes les cares que agafo, amb totes les sabates que em poso. Conec, em conec, i sento, sento tant que fins i tot deixo de ser jo, a dalt de l’escenari, perquè no hi ha espai per mi i pel personatge que interpreto. Quan faig teatre puc somiar el que ell somia i estimar a qui ell estima, però no puc entendre'm fins que arriba el final, quan torno a ser jo i, de cop, m'entenc més, m'estimo més, i sobretot em sento més a prop de tothom. Sento el públic dins meu, que ha sentit cada petita cosa que ha passat pel meu cor, perquè sobre l'escenari no és el meu cervell qui em domina, és el meu cor, que té un cervell a part i decideix el que pasa pel meu cap i es mou per mi. De fet, aconsegueix que el meu cos deixi de moure’s i es posi a ballar, a ballar amb la música de les emocions. És quan puges a l’escenari i et poses una màscara invisible, que t'adones del que la vida és. 

A La Teatral va ser on vaig descobrir quin és el motiu per viure. I no hi ha res més bonic que descobrir en què vols perdre la vida. El teatre és una forma de vida, una visió diferent del món. El teatre és màgia, màgia emocional que  passa per tots els cors de qui està a la sala.

Autora: 

Narke, una persona que estima l'art, sense edat, ni gènere, ni raça, ni cap tipus d’etiqueta o descripció que la pugui limitar.

Maig de 2019

Recordo perfectament la primera vegada que vaig anar a teatre, estava molt nerviosa. I la veritat és que em va costar adaptar-me i fer amics. Quan estic a teatre no ho sembla gens, però jo sóc una persona molt tímida, i per mi tot allò era un món nou. Intuïa que m’agradaria molt però els primers dies em sentia perduda: “de debó que no estava fent el ridícul? De debò que calia tirar-se al terra? Havia de ballar davant de tothom?”

També recordo quan vaig pujar a l’escenari per primera vegada: el cor bategava molt de pressa! I no ha deixat de fer-ho… Com tampoc ha canviat la il·lusió de baixar de l’escenari i trobar-me amb tothom perquè em diguin que ho he fet molt bé. És una sensació única. 

El teatre s'ha convertit en una activitat necessària per a mi. A mi més igual aixecar-me d'hora per anar a teatre, deixar de sortir de festa o fins i tot de quedar amb las amigues. Ho canviaria tot per un matí fent teatre. Perquè per a mi no és una activitat com qualsevol altra, és un lloc on et transformes i t'oblides dels teus problemes.

M’agradaria compartir amb vosaltres el que ha estat el millor moment que he passat a teatre però no puc, perquè tots els moments són bons. El teatre t'ajuda a conèixer-te encara millor, i per mi no hi ha res dolent que et pugui donar el teatre, tot és bo.

Gràcies al teatre sóc la persona que sóc i per això li estaré eternament agraïda. 

Espero, a més, tenir un bon futur d'actriu algun dia.

Maria Alberca

Novembre de 2019